L'Aleix a ca la Toca

La decisió de la CUP de no presentar-se a les autonòmiques catalunyeses del mes que ve ha situat aquesta organització, i per extensió el conjunt de l’esquerra independentista, en una cruïlla important.
Cal valorar el fet que la CUP, com a organització sobirana, hagi considerat, sobiranament, que la seva situació, el seu procés i el context polític, social i nacional dels Països Catalans aconsellaven seguir un procés propi i no haver de respondre a les necessitats conjunturals d’unes eleccions quan l’organització encara té necessitats per desenvolupar de primer ordre. Aquesta decisió, en un context de discurs únic electoralista, té encara més mèrit, si realment hom està convençut de la situació, les prioritats i les necessitats a cobrir.
D’altra banda, la CUP és l’única proposta institucional -als ajuntaments- que té com a plantejament de treball quotidià la nació completa, un fet que en aquests moments està en regressió fins i tot en sectors anomenats independentistes.

(Continua)
Aquests dos fets, posen de manifest la importància de la decisió presa i el nivell d’aquesta, fet que exigeix estar a l’alçada de les circumstàncies fins i tot quan no s’hi està. A més, demana una absoluta tranquil·litat interna per poder madurar el procés i sortir airosos del combat iniciat.

Escac a la sobirania

Els fets, però, han posat de manifest que la dificultat amb què la CUP -i l’esquerra independentista- afronta la situació no és massa tranquil·la. Per una banda, la feblesa de la pròpia CUP. Per una altra, la pressió que el sector més interessat en anar a les autonòmiques catalunyeses exercí abans, durant i després (!) de l’acord, amb constants referències a “l’error”, a la “manca de maduresa política”, a una actitud “prepolítica” i a la “pèrdua d’una oportunitat clau”. Fins i tot la setmana passada, unes declaracions de Carles Castellanos a Llibertat.cat reblaven el clau en aquest sentit. Encara, aquest sector, ha pressionat la pròpia CUP amb la creació d’un intent de candidatura, que encara corre per salons de bellesa indepes amb el nom, corregit, de Crida per la Terra.

Una altra de les opcions, l’hem vista feta realitat aquesta mateixa setmana, amb l’acord del PSAN amb la Solidaritat del Laporta. Finalment, Josep Guia pot proclamar un espai de front patriòtic. Encara que sigui a costa de fer veure que Laporta i companyia es plantegen la nació completa i de jugar a eleccions anant de tancaires de llista de la candidatura neoliberal-independentista. Ja sabem que la relació del PSAN amb la CUP és més formal que real, però és una nova mostra de com es pressiona la CUP des de fora, des de grups que s’autoanomenen i s’autoetiqueten direcció política de l’esquerra independentista o de l’independentisme.

Curiosament, en ambdós casos, es tracta d’organitzacions que d’alguna manera formen part de la CUP i diuen potenciar-la, però sempre que faci allò que a aquests grups els convé, donat que ells “saben” allò que convé a la CUP i la pobreta està perduda. Per això, l’acord de la CUP, no el poden respectar, acceptar i dinamitzar i han de tirar per altres bandes. Mai s’equivoquen -mai s’han equivocat?-, tot ho controlen i la CUP si se’ls gira…

Ara, ja només falta que aparegui un manifest de membres actius o simpatitzants, dolguts, o frustrats o visionaris, que, des dels rengles de l’esquerra independentista, demani el vot per a ERC a les autonòmiques catalunyeses, per allò de no perdre el pas. Cosa que ERC buscarà a totes, i que la gent de la CUP hauria d’evitar a qualsevol preu. Ara, aquest, no és el terreny de la CUP -i de l’esquerra independentista-, ara és el moment de créixer, de marcar el terreny, de significar i singularitzar el projecte polític i nacional, i res de confondre’s en el marasme del joc de curta tirada.

Ara és l’hora de la CUP. D’una CUP sobirana i compromesa en la construcció de l’espai de l’esquerra independentista, el propi, el que ha de marcar les diferències que poden fer engrescar de nou la gent i el país, i fer-ho saltant per damunt, amb elegància i fermesa, de les petites misèries i la poca vista.

Us imagineu que després de les eleccions autonòmiques al Parlament de Catalunya del 28-N, hi hagi menys diputats independentistes que en l’actual?

Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!