L'Aleix a ca la Toca

Avui diumenge, vigília de l’11 de Setembre, he assistit a la quarta edició de l’acte comarcal amb motiu de la Diada que s’organitza a Perafita, amb la col·laboració i participació d’ajuntaments del Lluçanès.
Aquest acte va néixer després d’una conversa que vam mantenir, deu fer uns cinc anys, en Lluís Ferran Toledano, aleshores encara actiu membre fundador del Centre d’Estudis del Lluçanès, i jo mateix. Quan vaig assumir el càrrec de Cap de l’Àrea de Cultura del Consorci del Lluçanès, vaig proposar als companys de l’esmentada àrea la idea d’impulsar un acte comarcal, a Perafita, en homenatge al cap de la resistència contra Felip V, fill del poble, Jaume Puig. La proposta va quallar i enguany ja se n’ha celebrat la quarta edició.
L’acte ha comptat amb la presència de l’historiador manlleuenc Joaquim Albareda, que ha fet una conferència molt interessant sobre els condicionants de la Guerra de Successió, la configuració dels bàndols, les bases de la traïció anglesa, així com els fets succeïts i la vinculació del Lluçanès amb el tema.
Albareda ha plantejat que la situació del moment feia que l’estructuració de l’estat i el paper i la relació amb el rei fos sobre la base d’una organització federal o confederal. D’aleshores ençà han passat moltes coses i el nostre país, el conjunt dels Països Catalans, ha viscut un munt de situacions difícils, en les que s’ha posat de manifest el paper hostil i dominant de l’Estat espanyol, i també de l’Estat francès, i la seva negativa a trobar fórmules que permetessin articular unes relacions fonamentades en la sobirania de cadascú.

Avui, prop de 300 anys més tard, l’estructura d’estat, l’organització territorial de l’Estat espanyol, no ha assolit el nivell de sobirania en els tractes que tenia en aquells moments. Contràriament, la nació està constitucionalment esquarterada, l’autonomia es fonamenta en la descentralització -parcial i tutelada- i no en un pacte de sobiranies i la identitat i els drets socials, individuals i col·lectius, romanen en mans de l’estat i la seva carta magna. Per exemple, no tenim poder per fer que els parlaments autonòmics siguin els interlocutors per fer revisar el procés per l’assassinat de l’únic president europeu, democràticament escollit, que va ser executat pel feixisme, Lluís Companys.
300 anys són prou temps per poder adonar-nos que la reforma d’Espanya -i de França- per reconèixer els drets nacionals és una via inútil.
300 anys ens mostren com és de clar el camí a seguir: l’autonomia que ens val és la de Portugal!

Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!