L'Aleix a ca la Toca

Aquest dia, Irlanda va dir NO al tractat de Lisboa, a la proposta de constitució europea. És cert que no va ser tothom, que va faltar molta gent a votar, que els percentatges amaguen les absències -sempre!-… Però Irlanda va dir NO.
Què ha passat? Doncs que l’únic estat que per imperatiu legal havia de donar veu al poble davant d’un tema d’aital importància, s’ha trobat amb l’opinió de la gent i aquesta s’ha carregat els pactes, les intrigues, l’opacitat. Ha dit NO a fer política d’amagatotis, que és molt lleig. Què hauria passat si cada estat hagués actuat democràticament i hagués demanat l’opinió al poble? No ho sabem i m’és igual, la veritat. El que sé és que no actuen democràticament, sinó substituint l’opinió, la voluntat i el dret de la gent davant els interessos econòmics i d’estabilitat del poder que defensen. En aquest context, el NO d’Irlanda és una lliçó. Una lliçó tan valuosa com el silenci dels partits polítics davant l’atracament que representa que no se’ns doni l’oportunitat a opinar.
I no parlem de les vies que seguiran ara davant del seu propi fracàs. Qui pot confiar en algú que vol aprovar i fer complir jornades laborals de 60 hores o més? La vida és massa im portant com per deixar-la en mans d’aquest personal.