L'Aleix a ca la Toca
Al Lluçanès a recer de cap malastre
Que la CUP desvetlla interessos i passions és un fet evident i en creixement. I això, en un país tan esmorteït com el nostre, és realment important. Però precisament per això, és important que no acabi amb el seu glamour i desig abans d’hora, que ho sàpiga dosificar.
La darrera assemblea general de la CUP va representar un avenç en la voluntat d’esdevenir un referent nacional però, per sort, no va tancar el tema de les eleccions. Curiosament, des de fora de la CUP, aquests dies se n’ha parlat molt d’això, amb un interès, legítim, però prou patètic i perillós.
Per a alguns, que la CUP faci el salt -com si anar a les autonòmiques fos de més categoria que a nar a les municipals, fet que ja deixa clar el tarannà de qui ho planteja- a les eleccions autonòmiques els serviria per tancar la seva mala consciència de votants frustrats d’altres opcions, i, per al Víctor Alexandre, això arreglaria ERC. Caram, la CUP ha d’arreglar els altres? O la CUP ha de fer el seu camí i que els altres es facin mirar on són i on han anat a parar?
En altres cercles, pròxims a CiU, que la CUP vagi a les eleccions els ajudaria a frenar el vot cap a ERC o cap a ICV, intentant així treure tallada de la feina dels altres. Genial que tinguin la barra de fer-ho públic!
Per a altres, encara, que la CUP anés a les autonòmiques catalunyeses els facilitaria de regionalitzar la política nacional i intentarien condicionar l’entrada al sistema de la CUP, una de les virtuts que aquesta ha de mantenir: la distància amb el sistema corrupte i delegacionista imperant.
La CUP ha de ser el referent polític nacional per avançar cap a la independència dels Països Catalans, però ha de ser ella qui marqui els passos, els temps i el calendari. Ningú li ha de marcar ni el moment ni l’àmbit. I la política municipal en creixement és el millor escenari per aprendre. La política nacional es pot anar construint des dels municipis -confederats a nivell nacional?- i des de les iniciatives nacionals. La representació en altres institucions caldrà buscar-la quan el projecte nacional ho necessiti, no quan la dinàmica parlamentària i estatal (autonòmica) vulgui.
Crec que el procés que segueix la CUP va bé per madurar. I cal fer-ho, sens dubte.
Deixa un comentari
Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!
El paper vergonyós i morbós dels mitjans de comunicació no ha pogut enterbolir el clima de diàleg i entesa que ha viscut aquesta Assemblea Nacional. Malgrat a priori les postures antagòniques de les ponèncie vinculades a l’MDT i a Endavant finalment el consens, la serenor, la reflexió i la feina ben feta que representava la ponència “La CUP,l’alternativa necessaria” s’ha pogut avançar i comptar amb un percentatge superior al 55% de suport.Cal destacar que després d’hores i hores de debat i reflexió el clima d’entesa ha dominat l’assemblea, si més no és la meva sensació.
Efectivament, la tasca municipalista és la prioritat de la CUP, potenciant el treball amb els moviments socials i anar teixint poc a poc però fermament una teranyina de complicitats escampada pel territori que ens ha de duu indefectiblement a la construcció d’un contrapoder popular català capaç de plantar cara a un estat que ens oprimeix i nega els drets nacionals,socials i ambientals.
Malgrat tot si que penso que ens agradi o no no hem de renunciar a participar en eleccions de caire autonòmic. Malauradament els moviments socials són molt febles i intermitents (conec la realitat de diverses plataformes) i des del meu punt de vista la immensa majoria de la població dels Països Catalans no participa ni dels moviments socials ni del teixit associatiu; per això penso que unes eleccions són una eina més de lluita que quan sigui el moment caldrà afrontar. Un espai més de lluita, ni més important ni menys que els altres, queda molta feina a fer, anys de treball dur però també hem de tenir en compte la situació en que es troba el país, l’estat fa la seva feina i poc a poc el país es va esmorteïnt.
Tanmateix sóc del parer que ens cal augmentar la presència al territori i aconseguir més regidors i regidores en poblacions tant importants com Lleida, Tortosa, la Seu d’Urgell, Girona… i evidentment començar la feina d’expansió a Ses Illes i el País Valencià, sense comptar que a la Franja i al Nord la situació és més complicada.
Jo, ara com ara, no sóc partidari d’anar a les eleccions autonòmiques del 2010. Ho aclareixo d’entrada, tot i que ara no m’extendré en les raons.
Ara bé, no puc evitar rebelar-me contra els apriorismes o les consignes fetes arguments. Anem a pams. L’argument de l’oportunitat que (tot i que sospesat amb tots els altres, per mi no sigui prou important) és un argument de pes, és un argument fort. No hi ha manera d’argumentar el contrari. El 2010 seria una ocasió molt bona per entrar o, si més no, per tenir una força prou important com per difondre considerablement el nostre projecte. Això no hi ha manera de rebatre-ho si es té un mínim de perspectiva històrica (que és l’únic que tenim, perquè ningú no té la bola de vidre).
A aquest argument és difícil objectar-hi res en si mateix. En tot cas podem anar-ne trobant tants d’altres que siguin contraris al fet de presentar-nos que, un cop contrarrestats costos i beneficis ens surti que potser el millor és no presentar-se. I això és el que em passa a mi. Però, sincerament, dir que són uns altres els que estan interessats en que ens presentem i que per això no ens hi hem de presentar no sé ni com agafar-ho.
És evident que hem de conèixer les condicions del terreny de joc per saber quan hem de sortir a jugar. Si nosaltres som de secà i està plovent, millor que ens esperem a que pari de ploure. Però si ja ha parat de ploure és inútil intentar convèncer el teu company d’equip de que s’equivoca, de que sí que està plovent i que per això l’equip contrari vol jugar el partit. Potser el teu company tampoc no vol sortir a jugar però perquè pensa que no heu entrenat prou, no pas perquè plogui, perquè això no és cert.
Si algun dia volguéssim entrar al parlament del principat, el millor moment seria, objectivament, el moment en el que els nostres competidors electorals directes (desenganyem-nos, ICV i ERC) estiguessin més debilitats. I veient com està el pati, el 2010, ICV i ERC estaran molt debilitats, en fase de reculada. Potser en aquest moment no tenim la maquinària prou greixada i ens hem d’esperar i arriscar-nos a que el 2014 estiguin encara en hores baixes, però per favor, fem servir aquest argument i no d’altres. No liem més la troca en un debat ja prou embolicat de per si.