L'Aleix a ca la Toca

L’estat d’Israel fa més d’un mes que va decidir iniciar una nova acció de guerra, aquest cop al sud del Líban. L’excusa va ser el segrest de dos soldats israelians per part d’Hezbol·là. Aturem-nos un moment aquí. Algú ha ubicat, en un mapa, el lloc on van ser segrestats? Eren dins de territori libanès? Si és així, què hi feien si no hi havia guerra?
Seguim. La decisió d’Israel es va convertir en un atac continu sobre la població. L’excusa, aquest cop, quina era? Que els “islamistes radicals” utilitzaven els nens i la resta de la població civil com a escuts humans o que feien servir les cases particulars per disparar. Vaja, el súmmum de la dolenteria. El diable personificat. Ben bé allò que deia el Franco dels “rojos”, algú ho recorda?
El resultat de tot plegat és que Israel ha provocat centenars, milers de morts.
Invasió, destrucció, mort…, aquest era l’objectiu, aquest ha estat el resultat. Qui els ho ha impedit? Qui ha condicionat el seu procedir? Quina potència o institució internacional ha actuat amb decisió per evitar la catàstrofe?

Malgrat tot això, la població del Líban ha resistit i ara encara té més clar qui és qui. Però que així sigui no importa a la comunitat política, militar i econòmica internacional. L’única cosa que els preocupa és que la societat occidental tingui dubtes sobre qui són els bons. I davant de tanta destrucció i tanta barbaritat, l’opinió pública occidental començava a dubtar. Calia prendre alguna decisió, sobretot quan el fracàs de l’operació militar era tan evident que no servia ni per tapar les vergonyes d’un govern israelià corrupte, com qualsevol dels governs occidentals. Ha estat el moment d’acceptar la interposició de les forces de “pau” de les Nacions Unides. Calia però algun altre cop d’efecte. Fàcil! Fent entrar en joc l’espai mediàtic, s’activa una trama terrorista “islamista radical” a la Gran Bretanya que pretenia fer el pitjor dels atemptats. Atenció desviada i col·lapse aeroportuari -com el del Prat però amb raó d’Estat: justificables totes les molèsties!-.
Ara resulta, però, que la força multinacional de “Pau” no hi ha qui l’alimenti. Ningú s’ho creu i tothom sap que allà seguirant anant maldades. Israel ja els ho ha advertit: no estem d’acord amb res. Seguirem actuant quan ens sembli -com sempre!!!-. A més, Israel decideix qui pot anar a la força multinacional i qui no. Israel decideix si es retira o si no i quan ho fa i com. Israel se salta l’aturada de les operacions militars i ataca on vol i mata qui li sembla.
Mentrestant, el Coffi Annan i el Solana, i el portuguès de la comunitat europea, i la Condolezza Rice i…, van voltant, van xerrant de no se sap què. Van passant l’estona, vaja, sense abordar el problema de fons. I la guerra continua i els morts, els de sempre, continuaran augmentant.
A casa nostra, els polítics estan en línia, entre el silenci i la complicitat, tot amanit amb unes gotes de vinagre d’incapacitat. I el “nostre” sionisme -algú, amb gran encert ahir el definia com a sio(catala)nisme- es dedica a anatemitzar la professionalitat i el compromís d’un equip periodístic com el de TV3, encapçalat per en Joan Roura que, mullant-se enmig de la realitat, ens ha permès veure per l’escletxa del televisor de tantes cases -aquí és on els fa mal- què passava i quin era el paper de cadascú en aquesta maleïda guerra.

Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!