Des de fa un temps, de quan es va començar a parlar del nou estatut a Catalunya, s’esmenta la idea que “l’autonomia ha fracassat” o que “l’autonomisme no ha funcionat”. Una afirmació d’aquest tipus es pot fer des de diferents plantejaments, indubtablement, però sovint es diu des dels rengles del catalunyisme polític -CiU, ERC, ICV-, enfasitzant severament l’expressió, segurament per intentar convèncer algú. Això, curiosament, es diu per part dels qui, independentment de si s’autoanomenen federalistes, independentistes o “catalanistes”, han defensat el marc estatutari com a terreny, com a marc del seu negoci polític. Així, uns des de l’origen -en la transició política espanyola- i altres des que van accedir a quotes de poder institucional, han donat com a bo aquest marc estatutari. Són els que defensen que la política és “l’art de fer el que és possible”. O sigui, es pot fer autonomisme, doncs a fer-ne, encara que ens agradi o desitgem alguna altra cosa.
Si convenim que l’autonomisme és la base del pacte d’estat entre el franquisme i els nous gestors de la cosa política estatal, el marc constitucional vigent, haurem d’acceptar que l’estat de les autonomies és la fórmula, renovada, de l’espanyolisme al poder, ara amb un pacte amb els perifèrics i els esquerrans reconduïts. Per tant, no hi ha novetats ni ensurts, tot està escrit.
(Continua)
O sigui, que ara parlar de fracàs de l’autonomia, és mentir. Primera, perquè el seu objectiu era gestionar-la i així han fet. El seu objectiu no era normalitzar el país i que esdevingués subjecte de sobirania, sinó garantir la seva regionalització amb uns Països catalans fragmentats i convertits en relíquia -inexistents-, potenciar el bilingüisme, incorporar-lo a la Unió Europea i a l’OTAN, consolidar el model d’economia de mercat, limitar la participació i l’organització socials, construir un imaginari regional i espanyol, etcètera. I amb tot això han encertat. Tot això ha funcionat. Per tant, amb la seva gestió, aposta o col·laboració l’autonomia i l’autonomisme han funcionat. Els unionistes han aconseguit el seu objectiu. Potser no han aconseguit tancar el cercle del tot i encara hi ha escletxes, però en cap cas hem avançat. La principal inversió autonòmica són els Mossos d’Esquadra, miratge de poder autonòmic, realitat al servei de l’estat.
Però l’autonomisme no ha assolit només aquestes sabudes victòries, escrites en la seva constitució i els seus fillets estatuts, sinó que ha fet realitat evitar legalment, però també a nivell de pensament i de quotidianitat, convertir la nació, els Països Catalans, en subjecte de sobirania, hi ha aconseguit que si algú parla d’independència ho faci de Catalunya i amb projecte catalunyès, regional. La victòria d’Espanya no és només militar, sinó que és política, institucional, mediàtica i de fragmentació.
Els més conscients, o amb més mala consciència, han introduït un concepte nou per dissimular la seva renúncia, el seu abandonament nacional, que és la ximpleria dels ritmes. Resulta que nosaltres hem de regular la nostra pròpia fragmentació i les nostres pròpies derrotes, i oferir el país com un gelat de tall, amb la galeteta i tot perquè se’ls puguin cruspir amb més facilitat i gairebé sense embrutar-se els dits. Ara ha estat el PSAN. Aquells que han anatemitzat a déu i sa mare per no defensar la unitat nacional, ara diuen que primer Catalunya i després els altres, i així intenten trobar un raconet a l’ombra de la fam de tros institucional, venent passat i retòrica, guiatge i pureses diverses. Després vindrà el suport d’uns altres a ERC i així anar fent. Això sí, projecte nacional, ni un ni cap. De quin guiatge parlarem? Què tindrem per pactar?
Segurament, estem davant la fi d’una etapa i potser davant la fi de la nació, entesa com a projecte col·lectiu, de Salses a Guardamar i de Fraga a Maó.
I són ells els qui han fracassat perquè la gent se n’ha adonat, ens n’hem adonat, malgrat l’engany que ens han venut. Potser és massa tard i poc hi ha per fer, però segur que no podem donar-los cap suport. Si alguna cosa és possible no passa per ells ni per anar optant per la proposta menys dolenta. Passa per fer net, posar-nos el país al cap i a l’espatlla i construir-lo des d’ara mateix. I podem dir amb orgull que qui no es va equivocar va ser l’esquerra independentista, que ja va dir “Cap estatut ens farà lliures”.
Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!
Tinc un dubte, amb la seva idea d’anar tots els PPCC junts: què passa amb Andorra? Per a mi, encara que no m’agradi que tingui un coprincep pertanyent a la jerarquia de l’Església catòlica, Andorra és l’unic “Pais Català” independent… Aleshores, que han de fer els andorrans? ¿Rebutjar la seva independència i esperar 500 anys -o més- fins que tots els territoris de parla catalana s’independitzin “a la una” i “al mateix temps” (perque no hi hagin greuges comparatius i trencadisses)? ¿Deixar-se anexionar per l’Estat espanyol o el francès?
A parer meu, seria absurd exigir a Andorra la seva perdua d’independència, tant com en sembla absurd que els diferents territoris de parla catalana no puguin fer el que els seus ciutadans creguin convenient en cada moment.
Atentament