L'Aleix a ca la Toca

El proper dia 13 de setembre, Arenys de Munt celebrarà un referèndum sobre la independència d’una part de la nació, de Catalunya. Una iniciativa que ha mobilitzat l’Estat i ha fet aparèixer els mossegadors en primera instància, els falangistes, per crear tensió, fer agafar por i desmobilitzar i fer pensar dues vegades altres llocs que els hagués passat pel cap.
Les autoritats competents -és un dir- han fet l’orni i ja veurem què passa. Caldrà, sens dubte, fer costat als convocants -una iniciativa de la CUP local-, estar al cas i buscar la màxima participació. És un acte simbòlic però que podria esdevenir molt important. Dependrà de moltes coses, com la participació, el suport a la reclamació independentista o ben al contrari. En qualsevol cas, ha servit perquè se’n parli, que es mostrin idees i propostes a fer, es tregui el tema al carrer i que l’Estat “democràtic” es mostri com és en realitat. Sens dubte, i malgrat que crec que la consulta hauria de ser nacional i no catalunyesa, cal donar a suport a la iniciativa.

Però, a banda del suport genèric, volia reflexionar sobre dos conceptes gastats i reiteratius que ja s’han demostrat molt falsos.
Per una banda, les crides a la unitat “catalanista” i, per una altra, la referència als dos ritmes nacionals que es viuen als Països Catalans si ens referim a Catalunya o a la resta.
La convocatòria del referèndum posa sobre la taula la gran mentida que acostumen a amagar aquests conceptes en boca de l’independentisme, el sobiranisme o la malaconsciènciaautonomista.
Quan algú o algun col·lectiu que s’afirma independentista escriu, parla, reivindica o convoca quelcom i fa referència a Catalunya com a nació -com és el cas del referèndum-, en ser-li qüestionat el fet i demanar-li per què no fa referència al conjunt de la nació, als Països Catalans, hom acostuma a justificar-se dient que al país hi ha diferents ritmes, que no és la mateixa situació a Catalunya que al País Valencià o a les Illes i que cal assumir que a Catalunya hi ha més consciència i que anem per davant i que aconseguir la independència del tros afavorirà el tot. Curiosament, si es va per davant, no ens hauria de fer nosa, por, mandra o el que sigui, utilitzar el concepte i treballar amb visió nacional. Si quan arriba el moment, Catalunya accedeix a la independència i la resta encara no, no haurà estat per la nostra opció regional sinó per les dinàmiques i conjuntures que hagi imposat la situació i els estat afectats. Doncs, no. Més que anar al davant, anem a la nostra. I el país que s’esperi.
L’altre tema mític és el de la unitat, i és que Catalunya és acceptat per tothom i els Països Catalans porten problemes polítics, per tant, per mor de la unitat, tornem a eliminar la nosa, el país sencer. Una unitat que a voltes serveix per limitar el debat i el contrast d’opinions.
Aquestes dues excuses desautoritzen qualsevol ús del terme Països Catalans en funció de tàctiques, conjuntures imposades per l’Estat espanyol o pel francès o la cèlebre mentida dels ritmes.
D’aquesta manera, malgrat que es parli d’independència, se segueix sotmès a l’Estat opressor, que és qui dicta en quin àmbit pots fer o desfer, qui et diu que comunitats autònomes i prou i qui valora qualsevol procés en funció de l’acceptació de les regles del joc que ells mateixos estableixen.
Crec que la convocatòria del referèndum per la independència de Catalunya és una nova oportunitat perduda en aquest sentit de bastir una proposta nacional que sigui realment transformadora. Cal desempallegar-se de les comunitats autònomes i del catalunyisme. Deixarem que els espanyolistes ens robin el país i ens marquin límits i tempos?

Imatge treta del blog de J.Calsapeu