L'Aleix a ca la Toca

Em comentaven l’altre dia que un company de la CUP, vingut d’un altre país fa anys i compromès socialment amb el poble dels Països Catalans, no acabava d’entendre per què tenim tan clares les línies vermelles en el tema social i tan poc en el nacional. O sigui, que no dubtem a acceptar un cert joc possibilista en matèria de drets democràtics o socials, mentre no ens els retallin, i llavors passem a plantejaments revolucionaris, exigents, i a denunciar els culpables, propis o forans, i en canvi, en matèria de drets nacionals les línies vermelles no estan clares. O sigui que encara que ens retallin el país, que el plantejament nacional s’acabi convertint en una rebaixa pseudoautonòmica i de pacte fiscal, sempre tenim marge per negociar, acceptar, etcètera. No fem plantejaments rupturistes, revolucionaris.

(Continua)

No hi ha dubte que durant molts anys, amb l’adveniment democràtic postfranquista, allò que hom considera el catalanisme -el referent catalanista encunyat a Catalunya a través dels tòpcs pujolistes, assentats a través de les referències folklòriques i classistes de la Renaixença i el Noucentisme i identificable amb la Catalunya vella, emmirallada en l’Europa del nord- ha marcat les normes del joc polític, no només en el terreny nacional, però sobretot en aquest i ha fet que el possibilisme i el victimisme, junt a l’enardiment dels tòpics folklòrics, s’hagin convertit en l’univers “real”. L’autonomisme, en gran part pensat i dibuixat pel propi Pujolisme com a encaix d’interessos de la burgesia catalunyesa en la “nova” Espanya postfranquista, esdevenia una mena de Catalunya-estat en miniatura amb policia i mitjans propis, bancs i caixes i un empresariat exportador i transnacional, bases del model dels estats europeus i prou modern respecte de Madrid/España. Un model que s’ha convertit en paradigma de la catalanitat fins i tot per a sectors amplis de l’independentisme d’esquerres, i com a gairebé únic full de ruta per a tot allò que hom pugui identificar com a catalanitat, conduït per una Catalunya cada cop més emmirallada en el seu melic i més allunyada de la resta del país, que a la vegada quedava desplaçat a un imaginari del sud, sempre rebutjat per la modernitat capitalista.
Davant d’això, es comprèn que hom prefereixi no assolir al independència dels Països Catalans o fins i tot la de Catalunya si pot desempallegar-se formalment d’Espanya. Recordeu allò que circulava durant el franquisme i que feia tant de mal d'”España empieza en los Pirineos”? Per això, persones vinculades al catalanisme catalunyista, com Toni Strubell han assumit que hi ha una frontera cultural i d’imaginari a l’Ebre o al Sénia. Per tant, ens cal marcar-nos un llistó nacional -autodeterminació dels Països Catalans- per poder fer-nos visibles d’una vegada i per disposar d’un projecte propi, única garantia de poder tenir futur si el catalunyisme assoleix el seu objectiu de tenir estructures d’estat en la UE.
Avui és més important que mai assumir el vers de Feliu Ventura que recorda que tenim un sud que crema per guiar el nord.