L'Aleix a ca la Toca
Al Lluçanès a recer de cap malastre
Per altra banda, al mateix programa de Catalunya Ràdio, dijous, Salvador Cardús, la veu del seny català, demanava l’empresonament de Manolo Tomàs per ser un irresponsable acusant AGBAR i la Caixa de ser els beneficiaris reals del transvasament. L’empresonament, sí, ho heu llegit bé. Una altra plaga bíblica caurà sobre nosaltres!
I la darrera, immillorablement comentada al Mail obert d’en Partal d’ahir divendres, la conversió en deïtat del president Montilla i tot el seu diví govern tripartit -novament tenim mostres de la santíssima trinitat- assumint la veritat absoluta en matèria de sequera. Seran ells -Montilla, Baltasar, Carod, Saura, Nadal…- qui decidirà quan hi ha sequera i quan no. Extraordinari, estratosfèric, seran els meus guies eterns, sense cap dubte, em convertiran a les creences divines. Sí senyor! Ara entenc aquell desfici d’en Carod a Jerusalem de posar-se la corona d’espines!
I la canonada? Nar-hi nant, nar-hi nant!
Davant d’això, no hi ha dubte, diumenge, a Amposta sens falta i cridar ben fort:
Visca la terra i mori el mal govern!
Aquí la PDE
Aquí la plataforma metropolitana
Aquí Xúquer Viu
Aquí Quico el Célio a Vilaweb TV
Deixa un comentari
Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!
La lletra de la cançó de Quico el Célio, un veritable himne de les comarques centrals dels Països Catalans: “Baixo el Coll de Balaguer entre mel i gent pesquera i, com si es tanqués el mar, veig la Punta del Fangar. Brilla el far entre les dunes, la primera llum del Delta. Mil ocells blancs em saluden quan travesso les llacunes: olor d’arròs, colors d’aigua, arbres grans i solitaris. Al fons, la sal de la Banya, des d’on la Ràpita canta. Sota el capell de Montsià enfilo cap al Marjal, de la vora del riu Sénia veig camins que van al sud: les mateixes oliveres… els mateixos garrofers… Ebre amunt, ciutats antigues, entre torres i campanes, guarden les pedres dels íbers, les monedes dels romans, les cançons i l’art dels moros i les cases dels cristians. Per hortes, barrancs i planes, s’amaguen arbres i cases: pobles de gent sense pressa, que crida amb el vent de dalt, que pren el sol quan treballa i corre el bou quan hi ha festa. Cap a les terres de dalt roques com les de Benet, serres com les de Cavalls i Pàndols, i un vi que porta alegria, inspiren pintors, artistes, somniadors de nit i dia. I, al mig de tot, el gran Port que és la muntanya més alta: es pot veure, en dia clar, del Pirineu a Mallorca, el Coll de l’Alba, Cardó i tots els colors del Delta. Diu que al Tossal dels Tres Reis, quan fa vent, sona una jota, i que la canten tres veus, tres veus que se saben entendre: Matarranya, Maestrat i la gran terra de l’Ebre. Qui és qui sap d’on vé la jota, si puja o baixa pel riu, si arriba de dins del mar, o si la cantava un moro? Qui és qui sap si vé del mar, o el vent de dalt ens la porta? Són paisatges i colors, són pobles, cases i pedres, són històries i són anys, són els hòmens i les dones. Són sentiments, són amors… Són de la terra de l’Ebre”.