L'Aleix a ca la Toca

Ja fa temps que dura la cantarella. I alguns polítics de casa nostra, del Lluçanès, també l’han entonada, malgrat que sembli que ara tots estan d’acord, a través del Consorci, a reclamar-ne una per a nosaltres, i és que entre parlar i dir res hi ha una diferència important.Cada país, al llarg de la història, s’ha dotat de referències, algunes concretades, altres proposades, que donen forma a una o altra organització territorial.

(Continua)

Als Països Catalans, malgrat la mala voluntat dels qui ens ocupen des de fa més de tres segles, les comarques han estat la base d’unes relacions que vinculen la més propera, i lògica, estructura, els pobles, amb el marc nacional. Per tant, les comarques han esdevingut un dels nostres signes d’identitat precisament perquè, més enllà dels sentiments, ens aporten estructuració, força, presència i interlocució i, a més, vertebren i cohesionen el territori, més enllà de les dinàmiques anorreadores que imposen els estats que ens neguen. Així doncs, les comarques són una d’aquelles línies vermelles -ara tant de moda en el llenguatge polític- que haurien de diferenciar els projectes nacionals i els que són d’obediència espanyola o francesa. Unes comarques que, si han de ser útils al país -o sigui, a la nostra gent, no a les institucions i als seus gestors- han de tenir plenes competències polítiques per organitzar el territori, per dotar de recursos els municipis, per afavorir les condicions de vida de la gent de cadascun dels pobles i ciutats, per planificar les prioritats en inversions, etcètera. Res de comarques sense competències polítiques i delegar en regions-vegueries-províncies-diputacions-departaments com se’ns proposa. Això és el que volen els ocupants. Si a Catalunya, i al Lluçanès, CiU i ERC ho justifiquen, a qui serveixen?

Escrit publicat a LaRella 330 i a l’edició del Lluçanès de Vilaweb