L'Aleix a ca la Toca

Així doncs, avui ha nascut el moviment sobiranista que aplegui el catalunyisme polític. Una proposta basada en l’afirmació de la idea de Catalunya-nació, que renuncia per activa a la realitat nacional dels Països Catalans i que adopta el marc civilitzatori dominant del món ric com a propi. Un pas per a la clarificació definitiva del panorama polític de casa nostra, donat que a més dóna per bones les institucions autonòmiques espanyoles com a eines per desenvolupar un procés per a la independència d’aquesta regió catalana (dels Països Catalana) i espanyola (autonomia del regne d’Espanya), o per avançar en quotes de més sobirania. Una part del pols intern que viuen els sectors hegemònics de la burgesia catalunyesa en la seva particular cursa per dominar el sector: Espanya o Europa, el marc propi.

L’acte –i tot el procés seguit fins aquí- ha estat un clar exponent del plantejament regional de la proposta, amb referències contínues i pràcticament úniques a Catalunya i un oblit sistemàtic i volgut del conjunt dels Països Catalans. Aquest fet situa, doncs, l’ANC en el mapa nacional com una opció clarament diferenciada, però que no pot representar, de cap de les maneres, el projecte d’emancipació nacional que necessita el nostre –i qualsevol altre- poble en els temps actuals. La lluita per la independència nacional és i ha de ser, necessàriament un pas més, molt important, per millorar la realitat política, social, cultural, econòmica i democràtica de la majoria. Una via que en cap cas s’obre amb l’actual procés iniciat per l’ANC, i a més ha de ser un procés de cohesió, reforçament i visualització del conjunt de la nació, els Països Catalans. Mai ha estat vist que una nació mutili la seva realitat en funció de qüestions estricament tàctiques i encara menys estratègiques. Només interessos poc transversals ho poden justificar.

Cal remarcar, a més, que en el moment actual, quan la legitimitat del poder polític neoliberal –o socialdemòcrata- ha desaparegut sota la corrupció, les retallades socials, la repressió i control policials, la minimització del model democràtic, etcètera, és d’una manca de perspectiva absoluta apostar per aquest model com a futur propi, venent, a més, que si som independents les coses ens aniran bé en aquest marc. Un fet que es desmunta per si sol i que només es poc entendre des de la perspectiva de l’engany –el que fan servir els sectors vinculats al poder o les classes dominants- o des de la perspectiva del model Front Patriòtic que esperi acabar de dominar el projecte subvertint la correlació de forces actual, una proposta que, en aquest cas, es desautoritza a si mateixa donada l’hegemonia plena dels sectors conservadors i del context on ens durien. D’altra banda, encara està per veure que l’estratègia actual, dominada per CiU, plantegi la sobirania o un model pseudofederal de sobiranies compartides des de la dependència d’un pacte que ja està en vigor en el marc constitucional espanyol.

No era de l’ANC, en si mateixa, que volia parlar, donat que crec que hi ha moltes coses a plantejar, però l’actualitat i el model que defensa crec que és un magnífic exemple d’allò que motiva aquest escrit que és plantejar que Catalunya viu d’esquena al país i que la política que s’hi fa –cultural, lingüística, social, econòmica, territorial, institucional, mediàtica, esportiva…- es fa en contra del país.

Aquesta afirmació, que sembla que ningú s’atreveix a fer, és un fet tangible en tot moment a casa nostra. Per una banda, Catalunya –o el Principat, dit amb la mala consciència dels que encara diuen que hi ha una cosa que són els Països Catalans-, la Catalunya que viu en el panorama visible de cada dia, és el reflex de la idea que hi ha un origen culturalment primigeni i invariable que és la Catalunya vella. Aquesta identificació nacional amb aquesta part essencial té una formulació política global en el pensament de Jordi Pujol, autèntic constructor de l’ideari actual hegemònic de la catalanitat, tant a la dreta com a l’esquerra. Aquest model, vinculat al nord europeu de la prosperitat i el primer món, no vol tenir sud propi –ja en té prou per desgràcia havent d’arrossegar l’Ebre i Ponent!-. El sud ha de ser l’espai de contrast, la clau de la nostra necessitat de llibertat. Una llibertat que es bescanvia per poder polític i econòmic, i que ens ha d’identificar amb una part concreta del món i no amb la resta: el món ric occidental, d’Europa al Japó, d’Estats Units a Israel. Aquesta ideologia, clarament classista, es ven com la nostra diferència amb Espanya, desvinculant-nos del nostre entorn natural i situant-nos en la competència amb el centre i el nord d’Europa. L’elaboració d’aquest model es fonamenta en dos grans miratges a socialitzar. Per una banda, volem ser nord i ser els millors, i per una altra, som país –estat-nació- i hem de construir-lo.

Des d’aquesta perspectiva, Catalunya ven un país imaginari, inexistent que, amb la competència amb Madrid-Espanya, fa créixer el miratge. Per això, les prioritats nacionals no han estat mai construir la nació, sinó tenir policia pròpia, un model lingüístic sense legislació de rang superior però pactat en el gran paquet de l’estabilitat espanyola, una indústria competitiva i un món rural de museus, una televisió comparable amb qualsevol de capdavantera al servei del model… Un país d’aparador amb un poder polític basat en l’hegemonia de les classes dirigents que fent negoci i pactant amb Espanya conduïen un país “seu” a un grau de normalitat europea occidental vàlida per als seus interessos.

Aquest model de catalanitat ha estat donat per bo per la gran majoria del catalanisme, com si no n’hi hagués cap altre, des de CiU a bona part de la CUP, passant per la gran majoria del món social i cultural de Catalunya, i amb una terrible dependència dissociadora a la resta dels Països Catalans. Catalunya no només no ha liderat mai un procés de trobada i cohesió interna dels Països Catalans sinó que ha creat les condicions per evitar que això es produís. El catalunyisme no pot acceptar esdevenir part del sud, perquè llavors la seva excusa espanyola ha de canviar i esdevenir un projecte polític integral.

D’altra banda, no hem d’oblidar que CiU va ser una peça clau per al pacte de la transició espanyola postfranquista. Amb ella es va pactar el no reconeixement de les nacions, que no es reconegués la territorialitat lingüística, que s’impedís la federació d’autonomies, que no es reconegués el dret d’autodeterminació, que es mantingués el model autoritari militar i monàrquic i que se santifiqués el model econòmic capitalista. CiU ha donat molts diners a entitats com Acció Cultural del País Valencià però mai s’ha compromès amb el país, amb la nació. I avui, en plena hegemonia conservadora en l’àmbit catalunyès, ens trobem que el catalanisme no té projecte nacional, i els que se’n reclamen a Catalunya, no assumeixen el país complet perquè el model de catalanitat no el té present.

En tot aquest context, ningú vol assumir l’únic contrapunt de fons que ha tingut l’hegemonia catalunyesa pujolista: Joan Fuster. Fuster, lluny de l’adoctrinament i el lideratge polític, ha estat la clau que ens permet avui encara plantejar-nos la realitat nacional dels Països Catalans. Curiosament, la persecució ferotge de Fuster i el seu pensament i plantejaments, mai ha tingut lideratge de resposta des de Catalunya, més enllà del record, el reconeixement i les fotos fixes de l’excusa.

Catalunya ha obviat i obvia el país per la via del desconeixement i per la via del menyspreu, donant per fet que la catalanitat se situa pels volts del Llobregat en amunt i la resta, fins al Sénia, ho arrosseguem, és la nostra quota de solidaritat envers el sud, però més avall, dins el mar, a l’oest ja s’ho faran. El catalunyisme ha creat una imatgeria, un discurs i unes dinàmiques excloents amb les quals es justifica: necessita parlar de ritmes, de processos esglaonats, de model de catalanitat cultural i lingüística… I necessita pactar eines que disgreguin i deixar de contrbuir al país: la creació de l’Acadèmia Valenciana de la Llengua i el patètic paper de l’Institut d’Estudis Catalans; la vergonyant acceptació del fet que les emissions de TV3 es facin gràcies a la societat i no faci cap pas per resoldre-ho i que políticament no es dibuixin línies vermelles quan ha estat el moment del tancament; que no es posin condicions nacionals als pactes amb els partits espanyols –PSOE, PP…-; que els mitjans de comunicació no es vulguin nacionals; que les consultes per la independència no la demanin per als Països Catalans; que no es faci cap padagogia nacional… Però és clar, el catalunysime no accepta que la catalanitat sigui diferent als tòpics que ha creat a la Catalunya vella: cant de la senyera, sardanes, Montserrat, Barça…

D’aquesta manera, el catalunysime ha establert un model de peatge de catalanitat que passa per assumir el model del nord si vols entrar en aquest club. Per això, l’ANC fa uns estatuts per a Catalunya i tracta la gent de la resta del país en dues categories, els de catalana nació i els que no ho són, evidenciant aquesta voluntat de catalanitat basada en models culturals i socials digeribles per la catalanitat del nord, un plantejament amb trets racistes, supremacistes. Curiosament a Catalunya l’emplaçament és universal.

Fa pocs dies, a través del twitter, qüestionant el procés d’exclusió que es feia a l’ANC de la resta del país, un entusiasta del procés em deixà clara la qüestió: els Països Catalans ara no ens permeten avanaçar, tenim pressa, volem la independència ja. Una síntesi precisa del que passa, tal com diuen els estatuts de l’ANC. Valencians, mallorquins, eivissencs, fragatins, alcoians…, ja us hi volem si sou de catalana nació, però ara no emprenyeu. Munteu-vos la vostra AN regional respectiva i anar fent. Un plantejament vergonyant que demostra la voluntat supremacista catalunyesa, de la Catalunya vella noucentista, la bona.

Ha arribat l’hora de canviar les coses. Només una catalanitat multipolar, repartida de Salses a Guardamar i de Fraga a Maó, amb expressions culturals diverses i integradores, compromesa des de Catalunya, si va més avançada en alguna cosa, respecte de la resta i no amb els interessos del poder establert, que defineixi conjuntament els signes externs de la nacionalitat i que treballi permanentment per visibilitzar el país complet, amb la gent inclosa, que entengui que és Europa, Mediterrània, potser nord del sud, però sud també, i que el Noucentisme i la Renaixença ja han jugat el seu paper però no són el plat de la nostra gent. És el momentq ue les entitats parlin i proposin Països Catalans; que les empreses de marxandatge catalanista deixin la catalunyitat de banda i incorporin el mapa complet i el país complet. Per això, cal evitar que els reis de la retallada –social, humana, moral, territorial i nacional- ens prenguin més el pèl. Inspirats en l’Ovidi, ja volem el pa(ís) sencer!

PS.: Per cert, heu pensat que l’Estat espanyol, el francès, Europa…, estan treballant en trobar una solució a la situació d’Euskal Herria? I heu pensat que CiU forma part del poder polític estatal? I heu penat que una solució federal o resolta en l’àmbit europeu podria encarrilar el tema? I si aquest independentisme sobrevingut de personatges tan sinistres com l’alcalde de Vic o la incontinència independentista del Pujol tenen a veure amb una remodelació estatal? I qui pot refiar-se de personatges esclaus de l’estat com el capo de la poli catalana, el senyor del sionisme, Miquel Sellarès? De moment, el catalunyisme va atiar el foc de l’independentisme, ens va fer a anar a combregar de la mà d’Òmnium per defensar l’autonomia un 10-J, va activar les consultes independentistes amb pregunta regional –gràcies Feliu Ventura per forçar el canvi-, ara ens vol fer anar a pidolar el pacte fiscal… però la representació política independentista al Parlament de Catalunya –el tros més avançat del país?- és la menor en molts anys. Ai!