L'Aleix a ca la Toca

Els resultats de la CUP a les municipals del 22M no hi ha dubte que plantegen un nou escenari al país. Però no només un, en sentit estricte, sinó que obren diferents vies a seguir. I alguns perills, com el de permetre a molts oportunistes de pensar d’apuntar-se al carro perquè ara el veuen guanyador o el de fer pensar a alguns que ara totes les apostes donaran resultats per a la pròpia butxaca. O, en termes estrictament domèstics, d’aquells que pensen que ara és el moment de clavar l’ham a la marca per fer-ne el personatge teledirigit que convé al propi director.
Tal com deia fa uns dies, crec que els resultats de la CUP ens plantegen en termes objectius la necessitat de donar valor al fet d’haver fet l’opció per les municipals i no per les autonòmiques, precisament per haver-se estalviat de perdre el temps en debats estèrils amb el munt de llistes que en pocs dies havien de fer independent la regió autònoma de Catalunya.

(Segueix)
I, a més, perquè amb els moviments -més o menys autònoms/espontanis o més o meys teledirigits- que s’estan donat a diferents llocs de la Mediterrània i concretament a casa nostra, es posen de manifest uns nous paràmetres de treball que haurien de fer replantejar certs dogmes que, sense negar part de la seva validesa, avui es mostren necessitats de reformulacions. Concretament, crec que és un bon moment per pensar en un model organitzatiu nacional estructurat en xarxa i no en piràmide, més o menys laxa.
Una de les propostes que la CUP ha tingut grans dificultats per desenvolupar en els darrers temps ha estat l’acord pres en assemblea sobre la política nacional. Una part d’aquesta dificultat ha estat motivada pel fet que els seus representants i els diferents nuclis estaven aclaparats per la realitat local i l’estructura nacional era molt feble. Una altra de les dificultats ha vingut donada pel fet que l’acord, per a una part del moviment tenia una clara connotació d’aposta institucional, identificant el salt al treball nacional amb el salt a la via parlamentària. I per a una altra part del moviment aquesta aposta nacional estava bé com a definició, però la pràctica ja la fan les organitzacions estratègiques. Crec que ha arribat el moment que la CUP faci política nacional per si sola, sense tuteles tàctiques i estratègiques, i que la faci des de la seva realitat local en xarxa, no des d’un secretariat que pensi en nacional, sinó des de la xarxa nacional. Potser això a vegades serà més lent però segur que acabarà implicant tothom en el discurs, en la idea de país i servirà per embolicar tothom en el projecte nacional, evitant-se també les curses internes, que ara amb tanta fama i creixement escara es poden donar més -la CUP també és d’eixe món!-.
Sempre ho he cregut, però ara amb més motiu encara, i és que la CUP ha de ser visible en la realitat social del país i en els seus espais de mobilització, i no quan vulgui aquest col·lectiu i l’altre, sinó quan ho cregui conveninet la CUP. Per exemple, el 16 d’abril, a València, la CUP havia d’haver aglutinat l’esquerra independentista i més, i havia d’haver-se fet visible al carrer.
Quant al model organitzatiu, crec que cal repensar-lo. Avui, en el nostre context territorial i amb la realitat en moviment que ens envolta, i vinculant-nos a la nostra pròpia tradició social, no té cap sentit construir un nou partit o la marca d’un partit amb estructura piramidal, invertida o no. Necessitem una proposta que lligui amb la fi d’un model caduc i que, essent útil avui, sigui garantia de futur. Ens cal una xarxa organitzada a nivell local i comarcal -superadora de cotilles autonòmiques i departamentals- que articuli els Països Catalans i els repensi des de la realitat del territori. ERC, SI, Reagrupament i els partits regionals són models del passat, amb els que caldrà conviure i patir-los, però no hem de quedar-nos atrapats aquí. Els resultats de la CUP en barris de ciutats com Barcelona o Girona, amb percentatges alts de vot, demostren que la feina a prop de la gent des d’una perspectiva no utilitarista poden donar bons resultats.
Però ara cal també saber-los gestionar, perquè l’entrada amb força a les institucions no ens faci perdre el que hem guanyat, la credibilitat i l’esperança de la gent, farta no únicament de la política i les institucions, sinó bàsicament d’una manera de fer-la. Una aposta horitzontal, transparent i participativa és el nostre passaport al futur.
Fer-se gran és sempre un pas complex i contradictori. Fer-se’n en un context de canvis i de perspectives transformadores i alhora d’una crisi de sistema que ens planteja realitats dures i de dubtoses certeses, encara és més complex. Però els reptes i el coratge són les eines dels qui volen fer avançar la realitat cap a nous horitzons. La CUP pot ser el vaixell que ens hi porti.

Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!