Crec que la consolidació entre els mitjans de comunicació en paper, escrits en català, catalunyesos, del diari ARA és un fet realment important i crec que cal felicitar-los per haver aconseguit una fita que semblava molt difícil -i que suposo que continua sent-ho- i que permet establir que no hi ha dubte que ha contribuït a fer més plural l’espai comunicatiu que explica i s’explica des de la perspectiva del sistema dominant, un sistema cada cop més qüestionat i cada cop més endogàmic.
L’aposta de renunciar explícitament a ser un diari nacional, a ser un diari popular, a ser un diari que expliqui la realitat des de baix és, sense cap mena de dubte, una aposta legítima i que ha donat els seus fruits, però és important que la decoració no ens faci perdre la consciència del contingut.
(Segueix)
Tres fets que recullo dels exemplars del dia 24 i d’avui mateix, reforcen aquesta imatge que dia a dia va fent-se més palesa sobretot tenint en compte aquesta visió “postindependentista” i “posttransformadora” que planteja el diari en les imatges de gran format, en les opinions de les seves espases principals i en el tractament de la portada o del reportatge. En cap cas sense interès, tot al contrari, sinó ben il·lustratives d’un univers molt determinat al servei d’uns sectors enamorats del poder però desafectes de la seva execució. Uns bonvivants de la cosa política. Uns autoestadants del benestar des de l’elit del coneixement.
La portada i el reportatge d’avui sobre la pressió del PP sobre la llengua -amb un plantejament de puzzle nacional, i és que les comunitats autònomes, ni tocar-les!-, introdueix una crítica prudent, molt “carinyosa” a CiU, però no denuncia el paper essencial del govern autonòmic catalunyès en la consolidació d’aquesta pressió i d’aquest equilibri de forces, precisament per posar per davant els interessos de classe, de gestió del poder i de projecció d’aquest paper de govern i d’esquarterament nacional, a la defensa de la llengua -que és defensa de la nació, i visualització de la nació- i a la defensa d’un espai compartit de lluita, de festa i d’acció política -el tema TV3 i ILP Televisió sense fronteres n’és la mostra més fefaent-. Cap mitjà catalunyès, regionalista, actua front a CiU i continua amb el vell i superat discurs del llop PP, que no fa altra cosa que jugar el paper que li toca en el repartiment que fa l’España canyí i l’Espanya moderna. Per defensar la llengua i el país, pressió al PP, pressió a Espanya. Doncs no. Pactes i més pactes i acords de no agressió autonòmica, regionalista. I els mitjans en català de Catalunya, al darrere de les polítiques autonomistes.
El segon cas, molt i molt lligat a l’anterior, el tractament dels 30 anys de la Crida. Lamentable el silenciament de les declaracions sobre la nació, sobre els Països Catalans, igual que en el plantejament del documental que han negat la presència de la gent del País Valencià i les referències nacionals del treball de la Crida. I l’ARA, fent bona l’aposta de celebració per a la nostàlgia, tan interessant per a CiU i altres amb maldepanxa crònic. Deu ser això del postindependentisme. I no serà que l’ARA, tot i la jovenut dels seus membres, no tingui contactes per fer una versió diferent de tot plegat. Que el catalunyisme continuï amb el seu paper de mordassa forma part del full de ruta tolerable.
I la darrera, la imatge del dia de l’edició del 24 de Juny, titulada, si així se’n pot dir, “El casal d’estiu de Hamàs”, on es veu un nen estirat a terra amb una escopeta i fent punteria, i al darrera una colla de nens, vestits amb una camiseta que fa pensar en la de la selecció de Palestina, mirant-s’ho. No veiem on apunta, no veiem què hi ha a l’altre cantó de la imatge i només se’ns ven un tòpic demagògic sobre la diferència entre els nens d’aquí, del paradís democràtic catalunyès, que poden triar entre casals d’estiu o colònies, i aquests, tan desgraciadets, que només poden anar a camps d’entrenament de Hamàs. La veritat, tot i tenir els meus dubtes sobre la foto, m’és absolutament igual si és un camp d’entrenament de Hamàs o un equip de tir al plat. La manipulació d’una imatge com aquesta, comparant situacions incomparables, les conseqüències de les quals tenen tant a veure amb el nostre model i el nostre paper com a part del món opulent i colonialista global, que justifica i acull el sionisme com a expressió -potser molesta en el millor dels casos- de la nostra normalitat democràtica basada en el desequilibri i la injustícia global, i que els mitjans de comunicació, com el mateix ARA, es neguen a tractar des de la denúncia i l’objecció, mantenint-se acomodats en un seti de mots, imatges i gestos per a acomodats previlegiats, negant-se a jugar com a poder al servei de la majoria i en contra els desequilibris, esdevenint frívols altaveus d’una realitat, socialment indignada, moralment indigna.
L’estabilitat per damunt de tot, sense anar massa al fons, sense riscos, no crec que hagi de ser el paper dels mitjans de comunicació del nostre temps.
Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!