L'Aleix a ca la Toca
Al Lluçanès a recer de cap malastre
31 de març de 2009
1 comentari
Als Països Catalans, decidim independència
Molt sovint, la gent que ens hem mogut sempre en el terreny de l’esquerra independentista, amb un pedigrí o un altre, ens hem sentit a dir, hem dit i hem menyspreat les actituds anomenades “basquitis”. I és cert, que durant un temps, i per a alguns encara, el seguidisme del model basc de l’entorn de l’esquerra independentista ha estat una referència massa aguditzada. Ara bé, no hi ha dubte que si a l’Estat espanyol es mantenen les contradiccions en matèria nacional hi tenen molt a veure la gent de l’esquerra abertzale. De fet, l’anomenada transició espanyola no es tanca ni es completa per l’oposició d’aquest sector de la societat basca, molt transversalitzat malgrat el que diguin.
Però tots sabem que quan vénen eleccions europees o autonòmiques o cal donar exemples, tots els partits busquen l’aliança basca o la comparativa: que si el concert econòmic, que si el règim foral, que si la galeuska, que si el partit germà, que si el tripartit, que si, ara, l’alternança, que si…
Avui mateix, el gran Montilla ha pontificat sobre les bondats del canvi que allà es prepara.
Ara bé, quan és l’hora de la veritat, les comparacions amb Euskal Herria desapareixen i ens tornem sords, muts i cecs. I rucs!
Però tots sabem que quan vénen eleccions europees o autonòmiques o cal donar exemples, tots els partits busquen l’aliança basca o la comparativa: que si el concert econòmic, que si el règim foral, que si la galeuska, que si el partit germà, que si el tripartit, que si, ara, l’alternança, que si…
Avui mateix, el gran Montilla ha pontificat sobre les bondats del canvi que allà es prepara.
Ara bé, quan és l’hora de la veritat, les comparacions amb Euskal Herria desapareixen i ens tornem sords, muts i cecs. I rucs!
El resultat de les darreres eleccions autonòmiques haurien de ser un referent d’obligada anàlisi: l’autonomia, ni la privilegiada que tenen els bascos -fruit de la lluita independentista, i per tal de fer-la callar-, no serveix per a les aspiracions nacionals. Cap autonomia que depengui de l’administració espanyola. Decennis de govern “nacionalista” no han servit per evitar l’espanyolització i el triomf de l’Espanya més rància; per evitar les tesis i les pràctiques de la Guardia Civil i la Policia Nacional i l’Audiencia Nacional; per evitar l’esquarterament de la nació; per tancar les portes al passat. No, l’autonomia ha estat un cremar en somort sense fer mai flama i, quan l’esquerra abertzale ha tingut l’oportunitat i la brillantor de fer-la prendre -treves, Lizarra-Garazi, majoria sindical, taules de negociació, acord per al desarmament…-, entre els amos i els criats s’han encarregat d’apagar-la. El nou govern PSOE-PP és el fracàs més espectacular del regionalisme basc. És la fi de l’autonomisme com a proposta, possibilitat i alternativa a res.
Per la seva culpa, la de l’autonomisme, i per desgràcia de tots, avui només queda un camí, amb les formes i els tempos que es vulguin, que és la negociació d’una autonomia nacional -que abasti tota Euskal Herria de l’Estat espanyol i no tanqui les portes a la del nord- com a pas previ a l’exercici de l’autodeterminació. I aquesta negociació només es pot fer des de plantejaments nacionals, espanyols i bascos. Sense autonomies, regionalismes ni noses per l’estil. Segurament, vénen temps difícils. Els espanyols entronitzats al govern autonòmic de les tres províncies i els seus col·legues de Nafarroa voldran demostrar que manen i que són més espanyols que ningú: detencions, prohibicions, espanyolisme, més tortures, l’ertzaina encara més al servei del poder… I això també sabem quins mals pot dur. Però ara és el moment d’enfortir la contraposició per forçar la negociació.
I des de fora d’Euskal Herria hi tenim molt a dir. Sense esperança que a Espanya hi quedi esquerra de debò o que en quedi amb ganes d’arriscar-se, als Països Catalans i a Galiza ens toca abandonar la via de l’autonomia espanyola, de qualsevol de les seves versions i matisos, abandonar els seus servents, es diguin o es pintin com vulguin, abandonar el seu calendari i les seves estacions sense servei, i encarar un procés majoritari cap a la independència, del conjunt de la nació, de la majoria de la societat. Ni finançaments, ni estatuts inútils i vergonyants, ni regionalismes, ni policies al servei del poder regional i especulador, ni contemporitzacions amb lleis injustes i amb la destrucció sostenible de la terra. Ara és el moment de la independència dels Països Catalans. És el moment de marxar d’Espanya i França.
És un bon moment per mirar a Euskal Herria.
Per la seva culpa, la de l’autonomisme, i per desgràcia de tots, avui només queda un camí, amb les formes i els tempos que es vulguin, que és la negociació d’una autonomia nacional -que abasti tota Euskal Herria de l’Estat espanyol i no tanqui les portes a la del nord- com a pas previ a l’exercici de l’autodeterminació. I aquesta negociació només es pot fer des de plantejaments nacionals, espanyols i bascos. Sense autonomies, regionalismes ni noses per l’estil. Segurament, vénen temps difícils. Els espanyols entronitzats al govern autonòmic de les tres províncies i els seus col·legues de Nafarroa voldran demostrar que manen i que són més espanyols que ningú: detencions, prohibicions, espanyolisme, més tortures, l’ertzaina encara més al servei del poder… I això també sabem quins mals pot dur. Però ara és el moment d’enfortir la contraposició per forçar la negociació.
I des de fora d’Euskal Herria hi tenim molt a dir. Sense esperança que a Espanya hi quedi esquerra de debò o que en quedi amb ganes d’arriscar-se, als Països Catalans i a Galiza ens toca abandonar la via de l’autonomia espanyola, de qualsevol de les seves versions i matisos, abandonar els seus servents, es diguin o es pintin com vulguin, abandonar el seu calendari i les seves estacions sense servei, i encarar un procés majoritari cap a la independència, del conjunt de la nació, de la majoria de la societat. Ni finançaments, ni estatuts inútils i vergonyants, ni regionalismes, ni policies al servei del poder regional i especulador, ni contemporitzacions amb lleis injustes i amb la destrucció sostenible de la terra. Ara és el moment de la independència dels Països Catalans. És el moment de marxar d’Espanya i França.
És un bon moment per mirar a Euskal Herria.
Deixa un comentari
Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!
Et dóno la raó en tot, i malauradament l’esquerra independentista catalana continua enmirallada en el model basc, passen els anys i continuem allà mateix, obsedits, admirats i perplexos. Jo dic que hem de deixar de mirar cap allà, sóm segurament el poble més solidàri del planeta i potser ja va sent hora que mirem una miqueta més per nosaltres. Hem de construïr el nostre pròpi model i malgrat que calen referents no hem d’alimentar més l’enlluernament de les joves i noves generacions d’independentistes catalans. Ho hem fet durant massa anys i de poca cosa ha servit.