L'Aleix a ca la Toca
Al Lluçanès a recer de cap malastre
Les eleccions espanyoles -Congrés i Senat- que s’han celebrat aquest 20-N han deixat un munt d’elements per a valorar i han constatat que no ens convé seguir a Espanya però que no tenim projecte nacional per marxar, o sigui que la sort ens hauria de donar un toc o tindrem dificultats.
Les opcions polítiques que no tenen la referència estructural en l’àmbit estatal potser estan vivint una de les darreres oportunitats per ser alguna cosa en les institucions espanyoles, donat que ja s’ha començat a plantejar la campanya dels democratistes espanyols -UPyD o IU- per demanar una única circumscripció, fet que acabaria per escombrar els grups de les nacions ocupades i de les autonomies amb singularitats.
Aquest fet, de fet, als independentistes ens hauria de fer reflexionar de fins a quin punt té cap sentit el joc polític estatal, sobretot quan la nostra opció, per força, ha de donar per acabada definitivament la relació amb el model vigent, ja superat, corromput i deslegitimat, com demostren els resultats de l’abstenció, els vots nuls o blancs, etcètera.
Les opcions polítiques que no tenen la referència estructural en l’àmbit estatal potser estan vivint una de les darreres oportunitats per ser alguna cosa en les institucions espanyoles, donat que ja s’ha començat a plantejar la campanya dels democratistes espanyols -UPyD o IU- per demanar una única circumscripció, fet que acabaria per escombrar els grups de les nacions ocupades i de les autonomies amb singularitats.
Aquest fet, de fet, als independentistes ens hauria de fer reflexionar de fins a quin punt té cap sentit el joc polític estatal, sobretot quan la nostra opció, per força, ha de donar per acabada definitivament la relació amb el model vigent, ja superat, corromput i deslegitimat, com demostren els resultats de l’abstenció, els vots nuls o blancs, etcètera.
(Segueix)
Però sobretot, de fins a quin punt ens interessa disposar d’un projecte nacional, de país complet i de model democràtic, un objectiu que no s’assoleix en el joc autonòmic, sinó en l’exercici de l’autodeterminació, com ja vam demostrar, tímidament, en el tema de les consultes, malgrat ser regionals i en molts casos regionalistes. Un país de més d’11 milions d’habitants -mercat inclòs!- ha de tenir un projecte propi i ha de fer-se sentir, que ja comença a ser hora.
Amb les eleccions ens hi hem tornat a trobar de cara i els resultats ho confirmen. Cap de les propostes presentades formaven part d’un projecte nacional, sinó que teníem propostes directament espanyoles i espanyolistes, d’altres de regionals i autonomistes i d’altres autoanomenades nacionalistes/independentistes però circumscrites, quant a programa i propostes, a la regió corresponent -Catalunya, Illes o País/Comunitat Valenciana-. Per tant, un terreny de joc que no és el nostre, jugant fora, a camp contrari, vaja.
Però encara és més greu veure que, un cop acabades les votacions, decidits els escons i celebrats, cadascú a la seva manera, el resultats, ni ERC ni Compromís s’han ofert públicament una proposta de col·laboració, de treball comú, de cercar formes de muntar un grup propi -ERC+Compromís+BNG?- que en el nostre cas ens donaria la possibilitat de començar a visualitzar el país. No. ERC ha girat la cara al país i s’ha adreçat a CiU per parlar de Catalunya. Una oportunitat -que encara es podria resoldre- fins a aquest moment, perduda. Una demostració de la manca de projecte nacional dels uns i els altres.
D’altra banda, és cert que CiU ha frenat el PP a Catalunya, però no les polítiques antisocials, de les quals n’és capdavantera i ho ha demostrat -amb cum laude!- des que governa la comunitat autònoma catalunyesa. Per tant, els resultats són ben significatius d’un gir a la dreta majúscul a Catalunya, que fa dels Països Catalans un territori governat pel PP i CiU de forma hegemònica.
Aquest fet també fa resaltar que els pobres resultats obtinguts per ERC confirmen que tota la moguda sobiranista ha servit per reduir el nombre de representants que s’anomenen independentistes i fer-los perdre vots, i ha consolidat una força política que utilitza el nacionalisme/catalanisme/sobiranisme, des de sempre, per gestionar la seva relació amb els cercles de poder estatals i europeus.
Malgrat el que deia abans, l’entrada de Compromís -i EUPV- no hi ha dubte que són bones notícies perquè aporten oxígen a l’ofec que l’espanyolisme imposa al País Valencià, i permeten un nivell d’intervenció diferent, sense que això impliqui necessàriament res per al projecte nacional.
Una altra qüestió que em sembla necessària de constatar és el fet que arreu del país, amb les excepcions comentades, les forces que demanaven el vot -les més grans de les que es presentaven- ja han estat al govern autonòmic o al del estat, fets que deslegitimen una bona part de la candidatura i, sobretot, la credibilitat de les seves propostes, perquè totes s’han caracteritzat per assumir el model dominant, sense crítiques ni posicionaments ferms. Casos com el d’ICV-EUiA, que demana vot d’esquerres amb l’experiència del Tripartit catalunyès amb Interior o els grans temes de medi ambient o amb un candidat com Coscubiela, un dels màxims responsables de les posicions reaccionàries dels sindicats majoritaris; o el d’ERC, ara a rescatar credibilitat repescant el Carretero. Són dinàmiques que ben poc ajuden a recuperar confiança. No cal parlar del PP i el PSOE, amb les seves sucursals respectives.
Finalment, un dels fets que em semblen més importants i siginificatius: el silenci sobre el país complet. Aquest fet, que no és exclusiu dels Països Catalans, és significatiu de com encarem els processos en aquest país, i com n’estan de subordinats al dictat estatal. El cas d’Euskal Herria, amb la distribució d’escons d’Amaiur a tot el mapa al sud del Pirineu, i el silenci sobre la unitat nacional als mitjans és exemplificant. En aquest sentit, cal remarcar, reivindicar i refermar el compromís de Vilaweb, donant-nos tot el que dóna de si la realitat nacional en les informacions, les dades, les anàlisis, i amb un posicionament de dignitat nacional que hauria de ser el normal en qualsevol mitjà de qualsevol país.
Amb les eleccions ens hi hem tornat a trobar de cara i els resultats ho confirmen. Cap de les propostes presentades formaven part d’un projecte nacional, sinó que teníem propostes directament espanyoles i espanyolistes, d’altres de regionals i autonomistes i d’altres autoanomenades nacionalistes/independentistes però circumscrites, quant a programa i propostes, a la regió corresponent -Catalunya, Illes o País/Comunitat Valenciana-. Per tant, un terreny de joc que no és el nostre, jugant fora, a camp contrari, vaja.
Però encara és més greu veure que, un cop acabades les votacions, decidits els escons i celebrats, cadascú a la seva manera, el resultats, ni ERC ni Compromís s’han ofert públicament una proposta de col·laboració, de treball comú, de cercar formes de muntar un grup propi -ERC+Compromís+BNG?- que en el nostre cas ens donaria la possibilitat de començar a visualitzar el país. No. ERC ha girat la cara al país i s’ha adreçat a CiU per parlar de Catalunya. Una oportunitat -que encara es podria resoldre- fins a aquest moment, perduda. Una demostració de la manca de projecte nacional dels uns i els altres.
D’altra banda, és cert que CiU ha frenat el PP a Catalunya, però no les polítiques antisocials, de les quals n’és capdavantera i ho ha demostrat -amb cum laude!- des que governa la comunitat autònoma catalunyesa. Per tant, els resultats són ben significatius d’un gir a la dreta majúscul a Catalunya, que fa dels Països Catalans un territori governat pel PP i CiU de forma hegemònica.
Aquest fet també fa resaltar que els pobres resultats obtinguts per ERC confirmen que tota la moguda sobiranista ha servit per reduir el nombre de representants que s’anomenen independentistes i fer-los perdre vots, i ha consolidat una força política que utilitza el nacionalisme/catalanisme/sobiranisme, des de sempre, per gestionar la seva relació amb els cercles de poder estatals i europeus.
Malgrat el que deia abans, l’entrada de Compromís -i EUPV- no hi ha dubte que són bones notícies perquè aporten oxígen a l’ofec que l’espanyolisme imposa al País Valencià, i permeten un nivell d’intervenció diferent, sense que això impliqui necessàriament res per al projecte nacional.
Una altra qüestió que em sembla necessària de constatar és el fet que arreu del país, amb les excepcions comentades, les forces que demanaven el vot -les més grans de les que es presentaven- ja han estat al govern autonòmic o al del estat, fets que deslegitimen una bona part de la candidatura i, sobretot, la credibilitat de les seves propostes, perquè totes s’han caracteritzat per assumir el model dominant, sense crítiques ni posicionaments ferms. Casos com el d’ICV-EUiA, que demana vot d’esquerres amb l’experiència del Tripartit catalunyès amb Interior o els grans temes de medi ambient o amb un candidat com Coscubiela, un dels màxims responsables de les posicions reaccionàries dels sindicats majoritaris; o el d’ERC, ara a rescatar credibilitat repescant el Carretero. Són dinàmiques que ben poc ajuden a recuperar confiança. No cal parlar del PP i el PSOE, amb les seves sucursals respectives.
Finalment, un dels fets que em semblen més importants i siginificatius: el silenci sobre el país complet. Aquest fet, que no és exclusiu dels Països Catalans, és significatiu de com encarem els processos en aquest país, i com n’estan de subordinats al dictat estatal. El cas d’Euskal Herria, amb la distribució d’escons d’Amaiur a tot el mapa al sud del Pirineu, i el silenci sobre la unitat nacional als mitjans és exemplificant. En aquest sentit, cal remarcar, reivindicar i refermar el compromís de Vilaweb, donant-nos tot el que dóna de si la realitat nacional en les informacions, les dades, les anàlisis, i amb un posicionament de dignitat nacional que hauria de ser el normal en qualsevol mitjà de qualsevol país.
Deixa un comentari
Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!
O al contrari confien més amb opcions i camins idependentistes en una línea més moderada per a fer front a la crisi actual i per tant desconfien més de la E d’esquerra?.