L'Aleix a ca la Toca

Crec que el Mail obert d’avui de Vicent partal a Vilaweb reflecteix prou bé la societat de l’absurd on estem immersos.
Fragilitat i potser alguna altra cosa que caldria anar aclarint.
El podeu llegir a continuació.
Fràgil

No sé quina sensació té el lector sobre tot això dels transportistes però a mi se m’imposa cada vegada més la imatge d’extrema fragilitat d’aquesta societat on vivim. Fins i tot d’absurditat. No parle ben bé de la vaga en concret. Parle de les seues conseqüències. De sobte la societat de l’abundància en la qual diuen que vivim tremola fins a semblar que no podem ni abastir-nos del menjar més bàsic. I no puc deixar de pensar que tot plegat és la suma d’un bon grapat d’absurditats acumulades.

Ahir moltes botigues del meu barri eren pràcticament buides. En part, perquè no arribaven els camions amb el menjar. En part, perquè hi ha gent que acumula tot el que troba. En part, perquè els uns pels altres ningú no fa el que toca. I el cas és que els llauradors no venen els productes frescos, els pescadors es plantegen no eixir a pescar perquè després els peixos s’haurien de quedar en les llotges, els policies es dediquen a protegir camions i a controlar camioners, els camioners reclamen benzina més barata i ningú no sap exactament què ha passat, com és que el petroli puja.

No hi ha cap guerra nova al món ni cap esdeveniment que canvie de sobte la percepció que tots tenim que el petroli s’anirà acabant. Hi ha la Xina i la Índia, sí, que sumen moltes necessitats a les que ja són habituals. Però la conseqüència que a la Xina s’hagen venut de sobte deu milions de cotxes nous és que al meu súper no hi ha ous? Caram. Si és així, sí que som poca cosa.

Però no és només això. Trobe, per exemple, que a l’hora de fer explicacions no podem oblidar que portem dècades fomentant models de creixement que fan que el control de les coses més bàsiques cada vegada estiga més lluny. Paradoxalment, les coses no serien tan greus a València o a Barcelona -i no dic ja a Perpinyà!- fa vint o cinquanta anys i en una crisi com la d’ara. Perquè aleshores el cicle del menjar i la comercialització de les coses bàsiques era repartit, infinitament molt més repartit, tant pel que fa al proveïment com a la distribució i a la venda. I era més difícil de tallar amb una acció reivindicativa. Però en les darreres dècades hem anat acorralant els llauradors i el petit comerç de forma implacable, en el nom de la modernitat. I ara resulta que quan les pomes ens han de venir de Nova Zelanda, amb parada totes elles a Luxemburg primer i a Mercavalència o Mercabarna després, un piquet o dos o deu ens deixen fora de joc i sense aliments. I encara hi ha una cosa pitjor, que és que ara els amos del ‘tinglado’ s’ho miren per la televisió o atenent les fluctuacions de la borsa per internet, i això fa insensible la seua empresa i la societat fins a extrems de pena. Perquè ningú d’ells és al taulell com abans i per això ningú no reacciona a les queixes de la senyora gran que ahir, davant meu, en la cua del súper expressava el seu desconsol per no haver trobat els ous, fet que l’obligaria a tornar a casa amb les mans buides i a haver de baixar demà de nou del cinquè pis sense ascensor on viu.

Vicent Partal

Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!