L'Aleix a ca la Toca
Al Lluçanès a recer de cap malastre
(…) “si es parlés seriosament d’independitzar Catalunya de l’Estat espanyol, els primers i potser els únics que s’oposarien a la llibertat nacional de Catalunya, foren els capitalistes de la Lliga Regionalista i del Fomento del Trabajo Nacional.”
Salvador Seguí, el Noi del Sucre, discurs a l’Ateneu de Madrid l’any 1919
Salvador Seguí, el Noi del Sucre, discurs a l’Ateneu de Madrid l’any 1919
Divendres, dia 6 de setembre, a l’Atlàntida de Vic, en un espai per a 800 persones, unes 300 es van aplegar per assistir a una representació de compromís. 7 organitzacions polítiques van escenificar un acord -el Compromís de Vic- per a la sobirania, en el paper, la independència, el dret a decidir i l’estat propi en els discursos. El complement de l’acte el donava la signatura pública de representants de les forces polítiques comarcals en un altre compromís: el Compromís d’Osona.
Les companyes i companys de la CUP de Vic em van demanar que els representés en aquest acte i així ho vaig intentar fer.
(Continua)
No hi ha dubte que el Compromís de Vic té aspectes importants, com ara el reconeixement explícit que la nostra nació són els Països Catalans; que tot i ser una declaració de partits es compromet a eixamplar i fer efectiva aquesta ampliació entre els moviments socials, associacions, sindicats…, i el fet que parla obertament de celebrar un referèndum, més enllà de l’ús de termes ambigus com la consulta.
L’inici de l’acte, amb la Muixeranga, molt ben interpretada pels grallers de Vic, mantenia aquest nivell de consens a l’alta, tan poc freqüent en la política de casa nostra.
El desenvolupament, però, ens acostà a una realitat en la qual se senten ben còmodes la majoria de partits polítics però que a la CUP no li pot interessar de cap manera: el decorat, els figurants i el discurs únic. Aquell “Tots amb el President”, tan lamentable i fictici, ampliat amb el “Tots amb l’estat”, acrític i amb el poble esperant de ser cridat quan convingui als líders del procés. Segurament, el que es buscava, només era una fotografia per a l’àlbum del “Procés”. Una més. Bé, ja la tenen. Però, i amb això què tenim? On anem?
Amb els matisos propis de qui defensa des de fa dàcades la independència dels Països Catalans i el socialisme, el cas de l’Esquerra Independentista, i per tant de la CUP, i de qui es troba navegant entre els drets socials i de Catalunya, com és el cas d’ICV, la seva representant va trencar aquest monòleg a diverses veus que interpreten les elits del “Procés”, i va ser d’agrair, la soledat sempre és trista i de llarg passar.
L’alcalde de Vic, avisà l’auditori i va situar el debat per si algú tenia temptacions, i tornà a posar sobre la taula el “Tots amb el President”, que digui el que digui i es desdigui del que es desdigui, sempre ha de tenir la claca del “país” -quina barra!- a punt. No hi fa res que anunciï, amb el suport del senyor Pi-Sunyer del Consell de Transició Nacional, que el “Procés” ja té data de caducitat, cal seguir incondicionalment cap al gran frau. Després, van venir les diferents intervencions, -sense debat, sense preguntes del públic, sense discrepàncies, si més no això esperaven, o sigui, amb un alt nivell democràtic- de les organitzacions polítiques presents, on es posà de manifest que l’estat és l’objectiu, sense condicions, drets, models… Si tenim un estat serem feliços, millors i normals, com la resta. Transversalitat i discurs acrític amb el poder en els pitjors moments per a les persones, a Europa i a casa nostra.
Però el més bo de tot, és que aquest escenari es dóna sense cap garantia de res -ni data, ni pregunta, ni procés, ni debat de models, de drets, de límit nacional…- i en plena reculada del “Procés”.
No, des de la CUP no podem assumir com a consens aquest grau de renúncia. No cal trencar res, sinó que cal construir una proposta real, que passi per definir data, pregunta i condicions. Debat del model, protagonistes i aliats. I fer visible el país, que deixi de ser un mapa del temps o una referència retòrica fruit d’una mala consciència o un quedar bé. Els partits, les institucions i les elits ja han demostrat què volen. El nostre compromís el mantindrem fins al final i és ben clar, la independència dels Països Catalans i els drets i llibertats del nostre poble, la independència per canviar-ho tot.
L’inici de l’acte, amb la Muixeranga, molt ben interpretada pels grallers de Vic, mantenia aquest nivell de consens a l’alta, tan poc freqüent en la política de casa nostra.
El desenvolupament, però, ens acostà a una realitat en la qual se senten ben còmodes la majoria de partits polítics però que a la CUP no li pot interessar de cap manera: el decorat, els figurants i el discurs únic. Aquell “Tots amb el President”, tan lamentable i fictici, ampliat amb el “Tots amb l’estat”, acrític i amb el poble esperant de ser cridat quan convingui als líders del procés. Segurament, el que es buscava, només era una fotografia per a l’àlbum del “Procés”. Una més. Bé, ja la tenen. Però, i amb això què tenim? On anem?
Amb els matisos propis de qui defensa des de fa dàcades la independència dels Països Catalans i el socialisme, el cas de l’Esquerra Independentista, i per tant de la CUP, i de qui es troba navegant entre els drets socials i de Catalunya, com és el cas d’ICV, la seva representant va trencar aquest monòleg a diverses veus que interpreten les elits del “Procés”, i va ser d’agrair, la soledat sempre és trista i de llarg passar.
L’alcalde de Vic, avisà l’auditori i va situar el debat per si algú tenia temptacions, i tornà a posar sobre la taula el “Tots amb el President”, que digui el que digui i es desdigui del que es desdigui, sempre ha de tenir la claca del “país” -quina barra!- a punt. No hi fa res que anunciï, amb el suport del senyor Pi-Sunyer del Consell de Transició Nacional, que el “Procés” ja té data de caducitat, cal seguir incondicionalment cap al gran frau. Després, van venir les diferents intervencions, -sense debat, sense preguntes del públic, sense discrepàncies, si més no això esperaven, o sigui, amb un alt nivell democràtic- de les organitzacions polítiques presents, on es posà de manifest que l’estat és l’objectiu, sense condicions, drets, models… Si tenim un estat serem feliços, millors i normals, com la resta. Transversalitat i discurs acrític amb el poder en els pitjors moments per a les persones, a Europa i a casa nostra.
Però el més bo de tot, és que aquest escenari es dóna sense cap garantia de res -ni data, ni pregunta, ni procés, ni debat de models, de drets, de límit nacional…- i en plena reculada del “Procés”.
No, des de la CUP no podem assumir com a consens aquest grau de renúncia. No cal trencar res, sinó que cal construir una proposta real, que passi per definir data, pregunta i condicions. Debat del model, protagonistes i aliats. I fer visible el país, que deixi de ser un mapa del temps o una referència retòrica fruit d’una mala consciència o un quedar bé. Els partits, les institucions i les elits ja han demostrat què volen. El nostre compromís el mantindrem fins al final i és ben clar, la independència dels Països Catalans i els drets i llibertats del nostre poble, la independència per canviar-ho tot.
Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!