L'Aleix a ca la Toca
Al Lluçanès a recer de cap malastre
Malgrat que han passat uns dies, em proposo de reflexionar una mica més sobre la situació que es presenta en aquestes dues nacions després de les eleccions del passat dia 1 de març i com a resposta-comentari-reflexió als comentaris dels amics que van escriure sobre el darrer apunt publicat el dia després dels comicis.
D’aquell comentari i de les seves preguntes-reflexions se’n deriven tres àmbits de reflexió: Euskal Herria, Galiza i els Països Catalans.
Començaré pel primer, el més controvertit, potser.
tot plegat. Per una banda, com deia en el Mail obert corresponent en
Vicent Partal, l’Estat no s’atura ni està per massa orgues. Les
il·legalitzacions i la llei de partits estan fetes per aturar
directament l’esquerra independentista basca amb l’excusa de la ETA,
però tenen per objectiu real aturar qualsevol element que pugui
distorsionar l’hegemonia espanyola arreu. I ja està bé d’anys i anys
sense hegemonia visualitzada, malgrat que el PNV i la resta de forces
parlamentàries juguin al joc del carretó, altrament dit autonomisme. I
és que amb les autonomies no es va enlloc, i aquells que volen fer
creure que serveixen per domesticar la fera independentista ja han
acabat el crèdit. Per tant, a manar directament i prou. I com es fa?
Doncs prohibint-ho tot, sense manies ni miraments. I ara, és clar, EA,
PNV, Aralar, EB es lamenten del mal que fa la llei de partits! Simple
hipocresia de qui vol viure del plat polític, encara que li agradés més
d’un altre color o de terrissa del país, enlloc de portar-la de la
metròpoli. I en tema de plats de política, o tens el teu o tens el dels
altres. I així estem. Patxi lehendakari amb els vots del PP i de qui
faci falta.
I ara què? Doncs a resistir i a construir, com ve fent l’esquerra
independentista basca des de fa dècades. I és que 101.000 vots en
aquestes condicions no els recull ningú, per més xulo que es posi.
Lizarra-Garazi o Loiola són ara més vigents que mai. I és cert que
l’esquerra independentista ha de fer un pas i tornar a marcar el camí,
però és que està en molt bones condicions per fer-ho, malgrat el
cansament, el dolor, la tortura, la repressió indiscriminada, l’apartheid…,
malgrat haver-hi més presos polítics que mai i més ganes d’engegar a
dida a tothom. La crisi econòmica i de model democràtic són una oportunitat. I els set diputats que hauria aconseguit en les condicions actuals. El model de moviment social creat a Euskal Herria en els darrers anys ha de servir per anar posant les bases d’un nou model de futur per construir el projecte nacional on, òbviament, totes les sensibilitats del nacionalisme/abertzalisme/independentisme hi tinguin cabuda, però amb una clara voluntat de servir el propi projecte i no de justificar el dels estats ocupants. I aquí cal que el PNV aclareixi com ho pot fer per separar-se dels interessos econòmics i de poder que el fan incompatible amb un projecte independentista de veres.
Sobre Aralar, és una llàstima però ens mostra en safata per on van els trets quan el propi plantejament polític s’ha de justificar. Si Aralar és una opció transformadora, que vol fer real la democràcia i que aspira a la independència, no cal que justifiqui les armes ni els qui les utilitzen, però sí que cal que es desmarqui de qualsevol maniobra de l’Estat, que s’allunyi del llistó de l’autonomia i que plantegi un model social realment transformador. L’encaix a Espanya no és viable, i la cobertura a les autonomies i el flirteig amb els dos ritmes de les autonomies basca i navarresa són un bon exemple de per on no s’hauria d’anar. L’actitud dels futbolistes amb el tema de la selecció marca prou les línies. És molt greu que els polítics no vagin per davant.
Galiza. Un altre bon exemple. Per a mi, el BNG ha estat el representant, durant anys, de l’esquerra independentista gallega. I no només això, sinó que el seu pes, a través de la UPG, en els temps de la transició espanyola, en sectors industrials, agrícoles o mariners, la feien un referent gairebé indiscutible o modelic. Els problemes vénen amb el mateix de sempre: les cadires institucionals. Una organització que tenia en la cultura un element referencial, en la descolonització i en l’oposició al model d’unitat europea, s’ha convertit al cosmopolitisme i ha pactat amb qui ha convingut. On era el projecte independentista? On era el model social? Quina alternativa es planteja? Tot plegat, acabat amb un pacte autonomista que encimbellava l’espanyolisme del PSOE i deixava el BNG a mercè dels fluxos de les actuacions estatals.
Que les forces que se n’han desmarcat no despunten amb força? Potser el BNG encara podria refer el camí, però la cultura política comença a estar massa arrelada i la gent potser cada cop més desencisada. Les declaracions de Xose Manuel Beiras d’aquests dies són prou clarificadores.
La pressa, la confusió entre el discurs independentista i una pràctica autonomista -no us recorda ERC i el Bloc i el PSM?- ens allunyen del projecte.
I en aquest mateix sentit, cal que la CUP prengui bona nota. I que tingui clar, també, que la nació no es pot adaptar a les conjuntures, i que la seva defensa no es fa per parts, sinó construint-la tota, encara que això ens faci anar més lents en la consolidació del projecte.
Deixa un comentari
Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!
No entenc res…
En el fons què prediques?
Si la nació i el projecte no es fa a parts, sinó des de la seva totalitat, per què tota aquesta xerrameca?
Per què no hem d’estar amantents a les conjuntures (com ho fan els bascos també)?
Per hem d’anar sempre a poc a poc i prenent nota tothora?
No entenc què proposes. Estaria bé que diguessis que l’exemple ens hauria d’esperonar. Que és un model digne de seguir. Com el dels gallecs, malgrat que no obtinguin resultats electorals extraordinaris (això potser és la conjuntura!)..
En fi. Verba volant scripta manenta
eNCAR