L'Aleix a ca la Toca

Al Lluçanès a recer de cap malastre

19 d'octubre de 2008
2 comentaris

24 i 25 d’octubre, Correllengua al Lluçanès

Un any més, i en van 11, el Lluçanès organitza el Correllengua a la comarca i participa, com la majoria de les comarques dels Països Catalans, en la més gran manifestació per la plena normalització de la llengua catalana que es fa, cada any, arreu del país.
Un any més, la comissió popular, formada per persones de diferents pobles de la nostra comarca, ha preparat un seguit d’actes per dur el missatge de l’oficialitat única i la plena sobirania lingüística a cada racó del Lluçanès.
El Correllengua, nascut a les Illes -1993- i al País Valencià -1995-, des de l’any 1997 s’organitza arreu de la nació per iniciativa d’una immensa i a voltes massa invisible xarxa d’associacions i col·lectius de pobles, barris, comarques, ciutats…, i coordinada per la CAL, que aporten el millor de cadascuna d’elles per fer visible la realitat del país i la necessitat de seguir treballant, sense descans, per normalitzar allò que hauria de ser normal en qualsevol societat lliure, democràtica i mínimament justa: l’ús social d’una eina de comunicació, vehicle d’entesa col·lectiva i element de singularització i personalitat d’una col·lectivitat, en aquest cas la catalana. Avui, quan aquest fet no només és posat en qüestió, sinó que cada cop més esdevé un element al punt de mira de tants instruments dels estats que ens neguen la plena llibertat com a poble, una iniciativa com el Correllengua esdevé més imprescindible que mai.
Per això mateix, els propers dies 24 i 25 d’octubre, cal que es visualitzi aquesta voluntat de viure amb normalitat la nostra personalitat com a poble, també al Lluçanès.

Per seguir el Correllengua 2008, el web de la CAL
A continuació podeu llegir el manifest del Correllengua 2008, redactat per l’escriptora alcoiana, Isabel-Clara Simó

Manifest del Correllengua 2008

Si no salvem la llengua, no salvarem el país, car és el nostre senyal d’identitat més clar i més contundent. Sense una llengua pròpia faria segles que estaríem completament assimilats. Per això anorrear la llengua catalana ha estat la pressió més forta que hem rebut de Salses a Guardamar i de Fraga a Maó. En democràcia, quan semblava més fàcil, els centralistes han vist una ocasió d’or de treure’ns la raó moral: contra Franco sí que valia la llengua catalana, però ara, que vivim al paradís de la democràcia, ja no cal, ens diuen, i si la volem preservar que sigui com un bé històric, com una relíquia, però sense interferir en la “lengua de todos los españoles”.

És per tant imprescindible que emprem tots els mitjans, pacífics i democràtics, per salvar una llengua que està retrocedint molt de pressa; de fet, la llengua catalana ha ocupat àmbits, les darreres dècades, que mai abans havia ocupat i el nivell de coneixement del català ha augmentat espectacularment -uns avenços, per cert, que només es deuen a la nostra irreductible tossuderia-, però el seu ús no para de retrocedir i el mandat constitucional pel qual l’Estat està obligat a protegir-la no s’ha complert mai.

Necessitem com a condició necessària la llei de Normalització Lingüística, però necessitem encara més que s’apliqui de fet. Necessitem també la innegociable unitat de la llengua catalana, perquè altrament els perjudicis lingüístics són immensos, per no esmentar com ens és de negatiu l’esmicolament del mercat, sobretot en el camp de l’ensenyament.

És també imprescindible que la població catalana, de tots els Països Catalans, sigui conscient de què hi perd i què hi guanya en el debat tan desigual per la nostra supervivència. Des d’un punt de vista econòmic, fins i tot els empresaris estan alarmats el preu que s’ha de pagar per pertànyer a Espanya i com és d’irreversible el retrocés econòmic al qual estem empesos, a un nivell que no és equiparable a cap altre país de la Unió Europea: l’ofegament econòmic ja no és un fantasma sinó una realitat.

Ens és imprescindible que el català sigui la llengua comuna de tots els catalans, vinguts de totes bandes del món, perquè només així construirem una societat justa i sense discriminacions.

I per a tot això ens cal la independència. Una independència civilitzada, com la que tants altres països estan a punt de coronar en aquest segle XXI. I ens cal recuperar la dignitat i la personalitat pròpia.

La Flama del Correllengua és un estendard davant del qual podem recordar qui som i podem expressar què volem. És a dir: que la Flama del Correllengua ens incita a ser homes i dones lliures, a decidir per nosaltres mateixos i a dissenyar el nostre propi futur.

Isabel-Clara Simó

Endavant amb el Correllengua!
Visca la llengua i la cultura catalanes!
Visca els Països Catalans lliures!

  1. He vist per la tele que la Crida a la Solidariat feia anys. Per cel.lebrar-ho han fet una trobada antics dirigents i militants de l’organització. Han recordat batalletes com la de tirar pintura rosa a un vaixell americà. Encapçalats per l’Àngel Colom hi havia personatges com el David Madí. Ja suposo que tu no hi eret’s, però m’agradaria que comentessis que en penses de tot plegat.

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *

Aquest lloc està protegit per reCAPTCHA i s’apliquen la política de privadesa i les condicions del servei de Google.

Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!