Gàlim

Aquest dissabte ha sigut un poc diferent. Pel matí en l’assemblea de l’Institut d’Estudis de la Vall d’Albaida (IEVA), on per parlar més de l’habitual m’han encolomat faena. Encara em passa poc: no sé per què vaig deixar la meua discreció habitual i natural. Després de l’assemblea i de fer un parell de gestions via telèfon, comence una excursió-expedició pel Comtat. Era una visita que tenia pendent amb una amiga a aquella zona.
Se’ns fan les 4 sense haver dinat. El pas per l’Orxa s’ha fet llarg i una miqueta patètic, però ens en riurem. Finalment arribem al bar Tarrassó, a Gaianes, i al senyor del bar quasi li agafa un mal quan li demanem per dinar. "Si és hora de berenar!", diu tot astorat i mirant el rellotge. "És que se’ns ha fet una miqueta tard…", li dic jo, com qui demana disculpes i alguna cosa de menjar per l’amor de Déu. És un bar vell, amb la runa suficient per ser un bar antic, amb cadires de boga de tota la vida, i una càmara frigorírica d’aquelles que són com un armari empotrat, amb portes de fusta i vidre. L’ambient també és de bar tradicional: molta escama i fum, encara que hi ha dones i alguna xicona. A la part de dins hi ha un menjador una miqueta més arreglat, però sense exagerar. No dinem malament: xulletes, un ou deixat caure, carabasseta i carxofes. Ben guisat i el pa també està bo.
A l’hora d’anar-se’n veig que entra Vicent Micó (en la foto), el rector ollerià que va posar en marxa Turballos. El salude i m’ensenya un full d’ACAT que portava per comentar aquella vesprada, un full en què es critica el militarisme i liberalisme de la proposta de constitució europea. Està vist que és quasi impossible que isca de casa sense que em trobe algú conegut.
Són vora les sis i ens encaminem cap a casa. Abans d’arribar, però, fem una paradeta en Otos a fer-se un café, al bar Paradís. És curiós que l’altre bar del poble es diga Edén… En el bar estant, entra un dels propietaris i m’explica que se n’havia d’anar amb l’orquestra a tocar a Sant Mateu, però que com que el guitarra havia caigut malalt, n’havien enviat una altra i ells aniran a la nit a tocar a Albaida.
S’acaba la miniodissea. Tornem al poble sense més peripècies, i sense tindre clar si és preferible tornar a eixir a l’aventura o amb un pla predeterminat.