S’ha mort Paco.
Una telefonada m’ha avisat: Paco s’havia mort feia poques hores, i des d’aleshores que no acabe de ser persona.
Feia un parell de setmanes que estava ingressat a l’hospital, perquè el tractament que duia era quasi més fort que la pròpia malaltia. Sabíem, com ell, que no podia durar molt més, que les energies se li acabaven, i no serà perquè no en tenia! Conscient com era que el patiment que suportava només era l’arribada de la mort, encara es veia amb cor de fer-nos riure. Abans d’empitjorar, va composar una marxa de processó, l’última obra seua, pensada perquè la banda la tocara en el seu soterrar…
Sabia que no tenia milloria, i ha de ser dur lluitar contra la mort només per seguir patint. El 6 de març es farà la primera edició del certamen musical que li havien dedicat, i més d’una vegada havia dit que esperava, almenys, arribar-hi. Que després ja es moriria tranquil. No ha pogut ser, el bon Déu ha preferit endur-se’l perquè li faça cançonetes. O és que no n’hi ha, de bon Déu, o és que no és tan bo com diuen… On serà ara Paco?
La veritat és que no tinc esma d’escriure, però havia de deixar constància ací d’un fet tan important. Potser mentre jo feia el frívol amb la nota anterior de la crema, Paco se n’anava.
+ Adéu, company (Aurelio Chorro. Director de la Societat Escola Musical Santa Cecília de l’Olleria)
+ La notícia a VilaWeb Ontinyent (amb enllaços a altres informacions)
I a poc a poc s’allunyarà
d’aquells amics, d’aquells companys,
de tanta gent que no veurà
en pocs que són massa anys,
i perquè té jove el cor
tot ho daria a aquesta terra,
tot el seu cos, tot l’amor
tota la força seva.
No mira endarrera, no vol plorar,
ell vol anar endavant cap a un cel clar
i, encara que amb el cor roent,
ell se’n va content.
Se’n va content (Lluís Llach)
Ja ve Paco pel carrer Sant Cristòfol amb el seu suèter roig i la carpeta baix del braç. Mira, mira, ja té Paco el clarió en la mà; encara no fa ni deu segons que ha dibuixat la clau de sol a la pissarra i ja ha escrit una cançoneta per a la classe de hui. D’això ja fa més de 15 anys. Paco va ser el meu mestre, un mestre que encara no fa un any em va dir com d’orgullós estava en veure els seus estimats alumnes créixer com a persones. Paco, un món a banda… tota una entitat, plena de partitures, de noves tecnologies, de noves il·lusions… Encara puc notar el pessic que em donava a la galta cada cop que em veia, fora on fora: ‘Hola perla’. Ara ni pessic, ni partitures, ni hores i més hores destinades a la seua passió… la música. Professió? Noooo! La música li donava la vida i ensenyar a fer música era el seu deler.
Estimat mestre, la teua música arriba encara fins l’altra banda de l’Atlàntic. Trista notícia la que he llegit fa una estona… però, tracte de mirar-ho des d’un altre punt de vista. No te n’has anat, et tenim i et tindrem present en cadascuna de les peces d’un trencaclosques que ha acabat amb l’última nota de la teua vida. Paco, estigues on estigues, cuida’t.
Una de les teues ‘tres maries’.
Silvia
Per el nostre mestre, músic, company, amic i fester, Paco, més que un minut de silenci en la seua anada havíem de dedicar-li un minut de música, de la seua bona música. I així ho hem fet, amb eixa peça de processó que ell mateix havia composat. I d’ara endavant amb totes les peces de música que ens ha dedicat als festers de l’Olleria i a la resta de la gent. Pensant en el proper concert de música festera trobarem un buit, un silenci per la falta de Paco. Però, si ho reflexionem bé, ell ens ha deixat la seua música per omplir aquest silenci! Perquè què seria ara mateix de la nostra festa sense el seu "Himne de la Festa" que a tot el poble ens agermana?
He recordat esta vesprada mil anècdotes amb Paco, quan era el meu mestre a l’escola, després en el Col·lectiu l’Olla, a sa casa quan volia esciure un article per al llibre de festes i quan hem estat parlant de música i buscant-lo perquè ens deixara o ens gravara un CD. Quan estava composant "Espardenyes i Saragüells" per als Valencians. I m’he ficat el CD de la Banda de l’Olleria amb les seues obres, tal volta, per sentir-me un poc a prop d’ell allà on estiga. He sentit una tristor estranya com haurà passat amb qualsevol de nosaltres. I és que la seua música perviurà per sempre i ens omplirà els minuts de silenci. Ens omplirà de festa i de sentiment. És veritat, la seua veu, en forma de notes musicals, romandrà per sempre entre nosaltres.
No sé si és el moment, però estes coses són així, pense que seria bo que l’Institut de l’Olleria potara el seu nom. Si hi ha alguna persona que en les últimes dècades ha fet més coses per la cultura de l’Olleria eixe ha estat Paco. Supose que ha tota la gent que vam compartir moments de la seua saviesa ens agradaria. Esperem que ho entenga la gent que ho ha d’entendre.
PACO..NO HI HA CAP DIA QUE NO CONTINUE ENRECORDANTME D TU..FINS I TOT CADA DIA ET TINC MÉS PRESENT…I ÉS QUE TU SAPS QUE HAS SIGUT UNA DE LES PERSONES MÉS IMPORTANTS EN LA MEUA VIDA..DES DELS 7ANYS QUE VAS COMENÇAR A SER EL MEU MESTRE DE SOLFEIG, I SEMPRE TE HAS INTERESSAT I PREOCUPAT PER MI, PERQUE TU SAPS QUE ELS DOS TENIEM UN FEELING MOLT ESPECIAL…I ES QUE M HAS VIST CRÉIXER DE XIQUETA A DONA..ESTIC ORGULLOSA DE HAVERTE CONEGUT I DE HAVERTE DIT LA ULTIMA VOLTA QUE TE VAIG VORE, AQUEST JULIOL, HAVERTE DIT QUE T VOLIA MOLT I DONARTE AQUELL ABRAÇ I DIRTE QUE ERES UN ARTISTA!!
SON TANTS ELS MOMENTS QUE HE COMPARTIT AMB TU, QUE ME COSTA PENSAR QUE JA NO ESTÁS, QUE IXIRÉ AL CARRER I JA NO ET TROBARÉ I M PESSIGARÁS LA GALTA I ME DIRÁS CARMELA…
JA SAPS QUE TE ESTIME MOLT, PACO.
LA TEUA CARMELA.