Gàlim

El text que podeu llegir ací apareixerà publicat aquest estiu en el llibre de festes de l’Olleria, juntament amb molts altres en record de Francesc Cerdà. L’he fet a nom meu, en representació del Col·lectiu l’Olla.

Vaig dir que sí quan m’ho van proposar. De seguida, sabent que passaria el que era inevitable: que en arribar el moment de posar-m’hi no sabria ni per on començar. No em podia negar. Com dir que no a fer quatre ratlles en memòria de Paco? Ell, que ens n’ha deixades tantes fetes en les nostres vides. Era quasi un deute amb ell. El que passa és que parlar d’algú tan (re)conegut, i quan encara el sentim alenar en les nostres converses, es fa veritablement difícil.

No trobareu ací un expedient necrològic, un llistat de virtuts i anècdotes. Altres ho faran, millor, i ho llegireu en aquest llibre. Ací, en tot cas, i amb la llicència que em dóna ser l’autor d’aquestes lletres, em referiré només a una de les seues qualitats. Potser la que més mossa va fer en la nostra entitat. Paco era el més sensat de tots nosaltres (encara que li vam donar el títol d'”insensat major”), perquè era una persona sense prejudicis. Aquests prejudicis que tant de mal fan perquè sempre ens mostren les coses (i les persones) de gaidó, ell no els tenia. Actuava i pensava a partir dels fets, no dels fets suposats. Jo li envejava aqueixa manca de prejudicis, i la seua capacitat de saber estar a bé amb tots, perquè sabia tractar bé a tothom.

El cas és que finalment va arribar el dia aquell que véiem venir de lluny, amb un itinerari previst que no va errar. S’acostava, com les etapes d’una cursa que s’aproxima a la darrera meta. Encara que no sabíem exactament en quin punt era el final, tampoc ignoràvem que la distància s’esvaïa com la seua música quan la banda s’allunya. El dia va arribar, un d’arreu, i Paco es va transformar en una mena de consciència que durem sempre en alguna butxaca del cervell.

Mentre ell descansava ja, segurament rialler en el llimb dels acòlits descreguts, per a nosaltres era difícil creure que el món podia continuar rodant. Però ho feia, i la inèrcia de la vida ens espentava avant. Llavors, incapaços com érem d’avançar ni en el pensament, ens estavellàvem contra la realitat, aspra, amb l’amabilitat tancada en un taüt insolent que acompanyàvem sense poder-lo mirar massa.

El temps ho cura tot, diuen. N’havíem parlat en tertúlies de café i “tometa“, amb ell, quan conspiràvem contra el pas del temps que sempre corre excessivament. Però no és cert, la veritat és que ens habituem a conviure amb el dolor, el temps només ens ajuda a dissimular: posem veu als records i els pintem amb colors vius per poder-los vore de lluny.

Paco se’n va anar, i és com si tot d’una el mar haguera deixat de respirar. Què se n’ha fet, del soroll de les ones?