Gàlim

Diumenge passat va arribar al poble (en el sentit de prendre possessió del càrrec) el nou rector de la parròquia. Sembla que es va fer una ‘entrada’ com toca, amb acompanyament oficial solemne i música de banda. Jo no vaig arribar a hora de vore-ho, però sí de comprovar que estaven encesos els llums de festes, tot i que les arques municipals ja són inútils perquè no hi ha res a posar dins.

No sé fins a quin punt això de la separació de l’estat (i dels ajuntaments) i l’església s’ha assumit com un fet i com un dret. No veig quin sentit té hui en dia que un rector vaja a beneir un centre educatiu públic, o que tota la corporació municipal convertisca en acte públic i publicat (i pagat per tots) l’arribada d’una persona que representa només una part de la població, una part que no va a més precisament. No es tracta ara, evidentment, de fer una crida a cremar convents. No m’estaria gens bé, després d’haver donat tant de castic per salvar el convent de Loreto. Però sí que trobe que caldria que les autoritats locals miraren de separar el fet privat i personal de les creences religioses de les actvitats públiques. Difícil? Complicat, segur que és.
Però tinc quimera que no s’està en eixa línia, perquè precisament ara el consistori proposa nomenar el fins ara rector Fill Adoptiu de l’Olleria, a petició de la Junta Local de Confraries. Mèrits? Haver consolidat les celebracions de la Setmana Santa. Jo, d’ell, no ho acceptaria, encara que això és parlar per no callar, perquè la majoria de les coses les veiem de manera molt diferent. No ho acceptaria perquè l’ajuntament dóna aquests títols d’una manera massa alegre. Només així s’explica que donaren el títol de Fill Predilecte a una persona que es va buscar molts enemics durant els 40 anys de pau obligatòria.
Tinc ganes de conéixer el nou rector. Segons m’han dit, ja li han fet arribar la invitació a participar en alguna de les tertúlies amb els ‘ateus’ oficials del poble. A vore si és una persona dialogant i aconseguim tenim bones i llargues converses.