Gàlim

Dissabte vam anar a sopar a Ca les Senyoretes d’Otos, a fer una mena de preestrena mundial del que serà un local de visita obligada d’ara en avant per a qui vulga conéixer la Vall d’Albaida.

La casa ha quedat preciosa, amb tot de detalls decoratius que encara ahir estaven acabant de concretar. Que si unes cadires a l’entrada anirien bé, que si uns quadres amb il·lustracions de calendaris de principis del segle XX, unes fotos eròtiques també d’aquella època emmarcades… En això participa Luís, decorador, antic propietari de la casa, i familiar d’Assumpció i Joan. Un personatge curiós. Tots els mobles estan triats a consciència, des de les cadires fins a les portes, la majoria de les quals són les originals de la casa, ara amb un grapat d’hores de treball per deixar-les com a noves. Això, i els rajols del terra, també quasi tot original, fan que siga impossible la sensació de trobar-te en un lloc postís.
Les habitacions, que estan en la primera planta, són àmplies i comfortables. Han preferit sacrificar la quantitat d’habitacions (n’haurien pogut traure una o dues més) en benefici de l’autenticitat de la casa. En la planta baixa hi ha una habitació pensada per a persones amb mobilitat reduïda (la meua habitació, si seguim amb la broma). Cada dormitori té el nom d’una de les senyoretes propietàries que donaven nom a la casa, i de cadascuna de les filles dels nous amos. La resta de detalls de la casa, val la pena que els descobriu en persona. A mi, personalment, m’enxissa el corral que hi ha al final de la casa, enorme i amb unes vistes solemnes a la serra del Benicadell, on segur que aquest estiu hi passarem hores i hores.

El sopar: la part gastronòmica era un menú sorpresa. Vam quedar que Assumpció fera el que trobara convenient, i ens va sorprendre amb un sopar ple de sabors romàntics, des de les coques fins a les postres, passant per la carn i la truita. Cuina de casa, gustos de bon menjar sense estridències visuals ni empelts imprudents. Bon vi i bon herbero ajudaren a fer la part contertuliana del sopar ben amena. Això, i el fet de tindre en taula a Joan Olivares, mantingué sempre la conversa en un nivell d’interés constant. Vam parlar de tot un poc: de política, de mitjans de comunicació, d’organitzar tertúlies diverses, del premi Octubre que acaba de guanyar…
Jo vaig eixir content de la visita. I pensant ja quan serà la propera.