Músics i memòria.
La veritat és que ja era hora que algú plantara cara amb una actuació valenta com la que ahir va realitzar un grup de cantants. Hi ha molta gent que treballa per la cultura i la normalització del nostre país, diàriament, però aquestes coses vistoses moltes voltes són necessàries per recordar-nos que encara hi som. I no sé si dir que més que la normalització, el que intentem és la pura supervivència…
Molt bé el que han fet, i faran molt bé de recolzar-los els partits que parlen i parlen, i que no sempre demostren amb fets les paraules.
El PP ja sabem que seguirà igual. Però el partit que té alguna possibilitat d’arribar a la Generalitat d’ací a dos anys és el PSOE, i per desgràcia les experiències anteriors no són massa esperançadores. Ara anuncien una roda de contactes amb aquests músics i portar les reivindicacions a les Corts. Això està bé, però caldrà que recordem que des que va nàixer Canal 9 fins que va arribar el PP al govern, la presència de música en valencià en la televisió autonòmica era testimonial. I el cas de l’Ovidi, que no hi va aparéixer mai, tot un avís per al futur.
Ovidi, del que ara fa deu anys que va morir, va rebre la medalla de la Generalitat Valenciana de mans de Lerma quan ja estava molt malalt, després d’haver estat anys i anys silenciat. I segons ens explicava el seu amic Paco Muñoz, la va acceptar només per no donar un disgust a sa mare.