Gàlim

MARMOTA f.
|| 3. fig. Dona malgirbada o que fa gestos exagerats; en general, persona que fa mala impressió pel seu aspecte o per la seva manera de moure’s (or., occ., bal.); cast. espantajo.
(…)
Etim.: segons Spitzer (ZRPh, xl, 103), el fr. marmotte, mat. sign. || 1, i mots semblants com marmouset, deuen venir del gr. μορμ? ‘dimoni amb què s’espantaven els infants’; Asín (Al Andalus, ix, 34) deriva el mot espanyol de l’àrab marb??a ‘ajaguda’.
(Diccionari Català-Valencià-Balear)

‘Marmota’ és com en alguns pobles anomenen el que a l’Olleria diem ‘Maremortes’, éssers fantàstics que servien per fer por, i alhora éssers (ben) vius que, tapats amb robes, buscaven passar desapercebuts aprofitant la complicitat de la nit. En una feliç expressió de ma mare, ‘quan anaven a visitar monuments’.

A Llutxent hi ha un carrer que es diu de les Marmotes, però Rafa
Benavent opina que aquest nom fa referència als mamífers rosegadors en
el seu treball ‘Mitologia popular: l’Home del Sac’ publicat en les
actes del Primer Congrés d’Estudis de la Vall d’Albaida (1996). Ara bé,
Toni Canet (que és de Llutxent) m’ha dit adés que el carrer es diu així
per ser un carreró per on fugien les marmotes humanes. Per cert, que a Toni
Canet el tenim llogat per a un parell de desficis.