Gàlim

Això del fem i els residus a la comarca s’està convertint en un sainet, en què es parla més de qui té la culpa de la situació que no de com solventar-ho.
En més d’una ocasió he dit que una part important de la culpa de l’estat actual de les coses és la manera com es va actuar quan van començar els tràmits per a la planta de residus. Recordem que a l’Olleria algú (perquè no se sabia qui era) va començar a comprar terrenys sense especificar amb quina finalitat. A mesura que anava comprant, els preus pujaven, però continuava adquirint terra, de manera que va començar a alçar sospites. Després, lligant caps, es va sospitar que això podria estar relacionat amb una planta de tractament de residus de la que es començava a parlar. Des de l’ajuntament tothom es feia el despistat, fins que l’evidència ja no va permetre seguir dissimular. Això, evidentment no és manera de fer les coses.
Però fora de l’Olleria l’actitud de la Mancomunitat tampoc no va ser exemplar. La sensació, des d’ací, és que els polítics de la resta de pobles van preferir no exigir una actuació més ajustada a la racionalitat, i que fóra l’alcalde de l’Olleria qui es quedara amb el fem i amb el pleit. Si ell ho demanava voluntàriament, per què arriscar-se a demanar que es fera un estudi com toca i que la planta anara a parar a un altre poble? No entre ara en la motivació que Vicent Llop tinguera a l’hora d’anhelar aquella planta. Però sembla que els representants polítics a la Mancomunitat tampoc no s’hi van voler posar. Al meu entendre, i pel que sé, a excepció d’Esquerra Unida, els altres partits preferiren que se la quedara l’Olleria (vist l’interés sobtat de Llop per una instal·lació problemàtica) abans que fer un procés de tria més raonable.
A partir d’ací, vingué l’oposició local, les discussions, i el famós referèndum. I ara, encara estem pagant les conseqüències d’allò. No tenim planta, el pla de minimització només s’ha minimitzat a si mateix, i el futur és un incert.
Seguirem parlant-ne.