Gàlim

Després d’un matí en què les previsions i els fets no han coincidit gens ni miqueta, me’n vaig cap a Barcelona. A fer quilòmetres i a vore què ens expliquen de les novetats a VilaWeb.

Encara que semble mentida, en una gasolinera d’una àrea de servei hi
havia una persona encarregada de posar carburant!! No és gens habitual
això, ja se sap: ara te l’has de posar tu, anar a la caixa a pagar, i
d’ací a poc haurem també de passar el motxo. Arribat a Barcelona, he de
buscar la casa de Vicent Partal, que m’ha d’acollir a sa casa. Guiat
per les seues instruccions i un plànol senzill, trobe el camí a la
primera (cosa que té mèrit en el meu cas, i més després de
l’experiència parètica de la setmana anterior a l’Orxa). El cas és que
arribe on havia d’arribar, però no podia ser la cosa tan senzilla: se
m’ha punxat una roda. No sé si la culpa és de la ciutat o del Vicent.
L’última volta que vaig vindre a Barcelona, també a ca Vicent, vaig
tindre també un incident mecànic en entrar a la ciutat…
Com que el Partal se n’ha d’anar a un debat de la tele, em quede a sopar a sa casa amb l’Assumpció i les xiquetes. El debat, vist mentre sopàvem, era més aviat caòtic.
Dissabte al matí ens expliquen les noves possibilitats de l’editora de les locals de VilaWeb: molta modernor i moltes possibilitats noves. Crec que serà molt útil i pràctica. M’hi trobe la Mar d’Alacant, la Susanna de la Garriga, el Miquel de Mollerussa, el Teo de Perpinyà; hi conec el Cèsar de Paterna i l’Aurora de la Franja. També hi havia altres coneguts de les altres edicions. Després a dinar. Un lloc bonic, a prop del port, però amb una bona col·lecció d’escales. La literatura sobre l’eliminació de barreres arquitectòniques és extensa…
De nou a ca Vicent, i fussant pels canals de la tele, tropesse amb un videoclip de Luís Miguel. Ara seria llarg d’explicar, però es veu que això és un senyal dels déus de saldo.