Emotiu
I amb un punt d’emoció també. Emoció perquè teníem l’ordre de ser en aquell restaurant de Nàquera abans de les 9 de la nit, i a punt de ser les 9 encara estàvem buscant el poble i encara havíem de trobar el local. Per sort vam arribar a temps de no destorbar la sorpresa. Hauria sigut una llàstima, perquè els organitzadors van ordir una trama resolta de manera magistral. Digna de Hichcok.
Una telefonada perduda avisa que estan a punt d’arribar. Tots ens posem en un racó del saló, a fosques. S’obri la porta del carrer i el silenci augmenta perquè deixem fins i tot de respirar. Se sent la contrasenya: ‘espera’t ahí que açò està ple de taules’ i comença a sonar ‘Venim del Nord, venim del sud’… s’encenen els llums i tots els ulls busquen els d’ell, que són incapaços de vore tots els nostres. Quan per fi aconsegueix entendre què passa allà, la seua cara delata una sorpresa que comença a prendre forma física amb les puntetes de les primeres llàgrimes. I comencen les salutacions, felicitacions, abraçades, besades…
Va ser només el principi. La nit fou llarga, emotiva, amistosa, mengívola. Familiars i amics ens vam reunir amb l’excusa d’un aniversari i amb la intenció de dir que l’estimem. I ell s’emocionà de vore’ns allà sincerament, carregats amb el desig de fer-li present el que ja sabia: que ens té al costat. L’Assumpció dirigí aquell concert de sentiments amb el seu estil de discreció, i Vicent, al final, pogué respirar després de tanta sobredosi d’emocions.
Enhorabona, Vicent.
Nota afegida: Si voleu, podeu llegir la versió dels fets segons la ‘víctima’.