Gàlim

Article publicat al setmanari CRÒNICA, num. 546, del 13 de maig de 2005.

Agustí Ribera.

L’abril del 1765,
el nostre dominic fra Lluís Galiana, d’Ontinyent estant, li escrivia a Juan
Bautista Hernan: la pasada semana estuve en la Olleria, en donde ví una
inscripción de tiempos de Romanos, mui antigua y maltratada, pero entera; y por
no traherla Escolano, ni Diago, la copié, y embio a V.M. porque es aficionado.
Hallase puesta en la esquina del orno de la plaza,… Aquesta és la primera
cita coneguda de la inscripció de l’Olleria, que amb el temps serà arreplegada,
descrita i interpretada repetidament per nombrosos autors, com molt acuradament
recull Germà Ramírez al seu llibre l’Olleria, Vila Real. Segons diuen
també gran part dels autors, a partir de Cean Bermúdez (1832), -que tanmateix
sembla repetir les dades de una altra obra escrita pel Conde de Lumiares el
1805, però publicada el 1852- la procedència de tal inscripció era una partida
al nord de l’Olleria anomenada els Casals, prop de l’ermita de Sant Cristòfol,
on segons diu: se ven ruinas y vestigios de edificios romanos y un acueducto
destruido… així com en la immediata partida de Miranda, s’havien trobat medallas
de plata consulares y denarios de la
República… Sanchis Sivera (1922), afegia: el hallazgo de una lápida,
monedas ibéricas y romanas y extraordinaria cantidad de cerámica de diferentes
épocas…

Pel que fa a la
inscripció, la darrera interpretació que coneguem és la de Corell (1989), qui
aporta que la inscripció ja la coneixia Ianus Grutter (1560-1627), a través de
les fitxes de l’holandés A. Schottus (1552-1629); tot això basant-se en Hübner,
però també diu que per alguns detalls -inexistència de cap bust segons Corell-
sembla que podria tractar-se d’una confusió o d’una altra inscripció. Tanmateix
a la inscripció sí que es pot veure la figura d’un bust amb la ma alçada, tot i
que molt esquemàtica, en l’extrem superior final.

El cas és que
Corell la trancriu: L(vcis).FVRIVS.MVRRVS FVRIA L(vci). F(ilia) MVRRANA.V(ixit.
A/nnos). XIV, i ve a dir: Luci Furi Murro. Furia Murrana, filla de Luci, visqué
14 anys. O siga, es tracta d’una làpida sepulcral, que el tal Luci li faria a
la seua filla que va morir ben joveneta. Per la paleografia i altres dades
Corell la data sobre finals del segle I i principis del II després de Crist.

En l’actualitat es
troba al mateix lloc en que la veié Galiana
ara fa 240 anys, i la veritat no està tan malament, el que es pot
considerar un miracle, a pesar de que no es pot llegir bé, sobretot la part
inferior. A d’aquest respecte ja deia Pedro Sucías Aparicio (1911): Se halla
dicha lápida de cualquier manera incrustada en la pared, y tan bajamente puesta
que los muchachos siempre dispuestos para hacer mal, afilan las puntas de sus
trompos en las letras de ésta y de otras maneras desvirtúan las letras.

*

Pel que fa a les
restes d’edificis (aqueducte inclós), que precisament origiarien el nom de la
partida: els casals, poca cosa queda
ara, que sapigam. Les escarides prospeccions i troballes recents donen aquest
balanç: Cap a principis dels 90, vam poder localitzar una zona amb abundants
fragments ceràmics en aqueixa partida però al sector de ponent, tot desfet i
sense cap resta estructural evident, i res de romà, ja que tot era medieval
andalusí. Com que sempre es feia esment també a Miranda i l’ermita de Sant
Cristofol, insistirem en les
prospecions i poc després localitarem per fí algunes troballes soltes a la vora
d’unes casetes al sud de Sant Cristòfol, inclús fragments de morter romà que
havia segut arrancat d’algun paviment o bassa….. Potser ja teniem alguna cosa
coincident amb les notícies, tot i que ben poca a l’haver-se anat desfent tot
per les continues transformacions.

L’any 1999, els
amics de l’Olla ens avisaren de l’aparició d’unes pedres al desmuntar uns
terrenys, per la mateixa zona, un centenar de metres més al sud, resultant ser
les bases d’una premsa per a vi, o més probablement per a oli, en un lloc on
abundaven els bocins ceràmics, tant romans com andalusins.

I, a banda de les
notícies, això és tot el que tenim: restes esmicolades de diferents vasos i
contenidors; als arxius del MAOVA hi ha ceràmica ibèrica, terra sigil·lata
Sudgàlica i Hispànica, Hispànica tardana, Africana A i D, Lucente; àmfora hispànica,
comuna africana i comuna oxidant i de cuina, a més a més de fragments de
tegulae i d’opus signinum. En realitat, materials prou corrents en un
assentament agropequari d’aquesta àrea, i això sí, amb una àmpla cronologia que
va des del canvi d’era fins al segle VI
d. C.

Altra cosa són les
restes de terrissa medieval islàmica, o andalusina, que com hem dit apareixen
tant en llocs on hi ha restes romanes, com en altres nous; Tot i que no les hem
estudiat al detall, en general presenten poca varietat, i semblen majorment
correspondre als darrers moments -finals del s. XII principis del XIII. Podria
ser que fora aquest dels Casals, el nucli principal de l’alqueria andalusina de
Ollis, i que en temps de la conquesta
feudal, els nous colons canviaren (o readaptaren) l’emplaçament, establint-se
al lloc actual de l’Olleria, al voltant de l’Ajuntament i l’església de la Magdalena.
No seria d’estranyar ja que segons va sabent-se era fenòmen corrent, el canvi o
la implantació exnovo de les colònies cristianes. Així ho hem de pensar mentre
no apareguen troballes andalusines al
centre del nucli urbà actual.

* *

Fa poc vaig tornar
als Casals i Sant Cristòfol. Cal fer esment del fort procés de antropització a
que darrerament està sotmés aquell territori ollerià, molt semblantment a molts
sectors del d’Ontinyent, a causa sobretot dels xalets (les casetes), que
alteren, en molts casos de manera irreversible, des de l’us del paissatge
(poder mirar, poder passejar), fins la mateixa topografia i entranyes de la
terra, amb desmunts, piscines i altres transformacions… Un paratge tan bell, en potència, com
haguera pogut ser la lloma de l’ermita de Sant Cristòfol, es veu que va tindre
la desgràcia de ser lloc de latzaret i la subsegüent deixadesa pública. La seua
visita hui és tot un compendi de despropòsits, en un lloc preeminent, amb
pineda i bones vistes, que hauria de ser un goig visitar. La desidia més
absoluta, tant municipal (amb el dipòsit de l’aigua, antenes, improvisat magatzem
d’obres…) com privada, (amb les bardisses dels xalets invadint l’espai i amb
tanques per arreu), és ben patent als voltants i a la mateixa ermita, amb tan
sentzilla com antiga porta redona de carreus,
totalment abandonada.

Es contempla des
d’aquells voltants un panorama conegut: el gran polígon industrial al llevant,
i un enorme estol de xalets de tota classe i categoria, per arreu. Travesse un
bancal i m’eix el de la caseta immediata, em demana explicacions en anglés…
M’ature dalt d’una riba i no puc deixar d’escoltar una forta discusió, en una
caseta propera… en algun idioma de l’est. Les coses estan canviant, i molt.
Tanmateix sembla que la certa puixança econòmica ací, a banda de les
menjorrades, no deixe res més que desgavells.