Deu anys.
Això fa ja. Deu anys fa que va morir Ovidi Montllor.
Vaig tindre la sort de conéixer-lo gràcies a la seua generositat, quan li vaig demanar de participar en un homenatge a Joan Fuster que vam organitzar des del Col·lectiu l’Olla l’any 1993. No ho va dubtar, i va vindre expressament des de Barcelona a l’Olleria per fer un recital de poemes de l’escriptor suecà. Arribà a l’Olleria la vesprada del dissabte 3 d’abril, el dia d’aquell acte, i se’n tornà l’endemà mateix a Barcelona, ja que dilluns havia de participar en un rodatge.
L’acte en si anà molt bé. La llàstima és que un problema tècnic no permeté enregistrar bé el so de tota la jornada, però per sort el recital d’Ovidi està perfectament gravat, i tenim el projecte d’editar un CD amb aquells poemes, amb la col·laboració de Paco Muñoz i Lluís Llach.
A la nit anàrem a sopar, tots els organitzadors del sarau aquell, amb l’Ovidi i Paco Muñoz. Un vídeo és testimoni d’aquella nit, d’aquella demostració d’humanitat, de vitalitat i d’humor que desprenia l’alcoià.
No el vaig tornar a vore fins a un any després, ja malalt, quan el van nomenar Miquelet d’Honor els de la Societat Coral el Micalet. Jo havia sabut ja de la seua malaltia a través de Paco Muñoz, gran amic seu. Hi vam anar Vicent Martí i jo, i recorde que em va emocionar que ens reconeguera. ‘Com van els de l’Olleria?’, ens va dir amb la veu ja apagada, mentre m’allargava la mà.
Ja vaig denunciar en una altra nota d’aquest bloc el boicot del Consell valencià socialista a l’artista alcoià, però és que a més a més algun sector nacionalista el va bandejar també. I amb tot, la seua obra perdura i viu.
Quan va morir Enric Valor, en un article vaig afirmar que m’alegrava que el llavors president de la Generalitat, Eduardo Zaplana, no havera assistit al soterrar del mestre. No n’era digne. Ara crec que també és bo que el Consell no reconega la figura d’Ovidi: qui se’l creuria?
hui fa just deu anys em vaig assabentar de la faceta de cantant de l’Ovidi, fou durant una emissió de la tv3, segurament al telenotícies, on es donava la notícia de la mort del cantant valencià. Em vaig estremir, com és possible que tingam un cantant de la seua mida i jo no n’haja sentit parlar mai? Possiblement la política del pspv aleshores al govern anava fent poquet a poquet, tampoc teníem a l’abast tota la informació de la xarxa com ara. Uns anys després, a casa d’una amiga em vaig trobar amb el disc A Alcoi, era de sa mare, el vaig posar i no podia d’eixar d’escoltar Els Amants una vegada i una altra. Després a poc a poc m’he anat fent amb bona part de la seua discografia, així com la d’altres músics valencians que he anat descobrint amb el temps. D’ací poc tindré la sort de ser pare per primera vegada, i espere que el meu fill, amb el temps, s’estime la nostra música i la nostra terra com ja ho fan els seus pares.
l’ovidi continua ben viu i ho continuarà