L’empelt

Si haguera de començar des dels orígens aquesta història, hauria de remuntar-me a l’estanc de la plaça, quan encara es trobava a la plaça (de la Vila). Però ens estalviarem molts capítols de com va anar, i recordarem només que allò va acabar en la tesi doctoral de Josep Martines sobre el diccionari valencià de Josep Pla, que va donar lloc a tres llibres.
El cas és que ahir, regirant unes lleixes, em vaig trobar un d’aquests llibres, que ja no tenia present que eren per allà: El valencià del segle XIX: el lèxic. Inevitablement el vaig fullejar, i una de les primeres paraules que em vaig tirar als ulls va ser “empeltar”.
Com que tinc prohibit parlar de casualitats, diré que no em va estranyar trobar-me-la perquè feia ben poc que en una conversa havien eixit a relluir les teories desbaratades dels antivacunes, que podríem anomenar antiempelts seguint una de les accepcions del mot en aquell diccionari ollerià del segle XIX.
No me n’he trobat mai cap, d’antiempelts; o almenys no ha eixit a debat la qüestió. Però amb mi duraria poc, la hipotètica discussió: sóc un exemple vivent del desastre de la manca de vacunació (sense entrar ara en detalls de la negligència criminal de l’estat franquista).

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *