Pere Meroño
Diari d'un eurocomunista del #PSUC
Contra els estudiants, l?esquerra fa tres quarts del mateix que la dreta
Tristes i blasmables imatges de la policia de Catalunya carregant amb duresa, i goludament, a petició dels rectors i amb l’autorització del poder polític, contra els estudiants que refusen l’enganyifa de Bolonya (…)
Antics equips rectorals –a la UAB, la UB, la UPF…- lligats a l’esquerra catalana, neguen el diàleg i ordenen la intervenció policial que abans refusaven. Tot palesant impaciència, imperícia, comportaments vells i arnats, autoritarisme, absència de cintura política, i manca de visió de futur.
Els titulars del departament d’Interior, no semblen, d’altra banda, estar en possessió d’ una concepció de l’ordre públic substancialment diferent de la abonada per totes les dretes que es fan i es desfan. Costa de veure una acció diferent, més intel.ligent, i dúctil.
Més encara, operar d’aquesta manera és entrar en col·lisió amb la gent nova que puja professionalment i política; és posar-se d’esquena al futur.
És, curt i ras, un suïcidi polític.
I consti que no parlo de vots sinó de quelcom més important: confiança, interlocució, entesa, diàleg…
Tot això està essent dilapidat aquests dies en actituds i aptituds que menen al trencament entre generacions, a una divisòria nova, a foragitar, ja s’ho faran!, l’esquerra nominativa de saba nova.
Greu i trist espectacle. Sí, senyora.
És clar que no trigarem pas gaire a veure les conseqüències de tot plegat.
El crim del caixer automàtic / El crimen del cajero automático
Deixa un comentari
Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!
No s’ha d’oblidar mai que l’horitzo referent de l’esquerra és la dreta. En tant i en quant sempre tracta d’escampar i universalitzar el benestar de la dreta i els seus valors i si es possible augmentar-los.
I si no comproveu qualsevol home progressiste sempre que l’economia li ho perme és posa en una situació de qualitat de vida semblant o superior al pensament de dretes.
Aquests raids dels gossos contra gent bàsicament indefensa és la venjança gremial per les condemnes, el mateix dia, als “tres del Bikini”, que van detenir, vexar i torturar una persona perquè els va sortir dels collons. Si han comptat o no amb el beneplàcit dels seus capos, o si han actuat pel seu compte, en senyal d´advertència, no es pot dil.lucidar. En el primer cas, ens trobaríem amb uns responsables que serien hostatges dels seus propis subordinats de la porra; en el segon, amb una prepotència dels subordinats que reflectiria la feblesa del poder polític català cap endins i cap enfora. D´altra banda, deixeu-me dir que les lluites estudiantils d´ara mateix són ben lluny de limitar-se al pla Bolonya, perquè reflecteixen la misèria material i la mesquinesa moral d´una societat que no es vol veure a si mateixa; i com reaccionària que és, només maltracta els febles –desassistits, aturats, joves, dones, gent gran. Mentrestant, els hereus del subjecte històric que ens havia d´alliberar –el proletariat–, convertit en esclau-massa als serveis de les multinacionals que es rebaixa la gasòfia que li pagaven per sota de la subsistència.
Hi estic d’acord. El problema que vaig trobar-me ahir a Pl. Universitat va ser topar-me de nassos amb les consignes de sempre, verbigràcia, en Manuel Delgado. En un sintagma: els arguments de fa 30 anys, car només calien les jaquetes de pana per a fer atractiu el revival.
Crec, humilment, que seguir titllant a la policia o a qui ostenta el poder de feixista, espanyolista (sic), franquista, masclista i tots els -istes d’aquest tipus no ajuda a aclarir gens la cosa sinó a mantenir les cendres d’un antifranquisme que s’ha convertit en el pou d’on traginar tota l’aigua.
No és que estigui a favor de la càrrega policial -vaig veure que els mossos no es van estar per romanços- però crec que mostraríem tots plegats un punt de maduressa deixant de banda arguments que de tan suats han perdut la seva raó de ser. No l’han perdut, però, perquè ja no hi hagi masclisme, feixisme o centralisme, sinó perquè les mateixes paraules per designar aquestes realitats -que, per cert, han evolucionat- han sofert un desgast per culpa del pensament immobilista de l’esquerra actual: sota el significant d’aquestes consignes antifranquistes el significat és buit, el no-res. Si més no, sospito que és per culpa d’aquesta buidor que arrosseguem que l’única alternativa d’una part del jovent és la violència antisistema.
Perquè, hi ha alternativa a la nostàlgia antifranquista? És més, hi ha alternativa a la nostàlgia -sovint prefabricada- del tribalisme? Perquè aquest no és més que la nostàlgia elevada a la màxima potència… Potser tornar als principis fundacionals de la mitificada Il·lustració? Chi lo sá…