Albert Vila Lusilla

Tot i que en el debat sobre l’Estat de les Autonomies no es tracta específicament la qüestió del nou Estatut d’Autonomia de Catalunya, si que s’hi debaten temes de caràcter general que d’una manera molt directa indiquen les coordenades en què probablement es mourà el debat en comissió de la proposició aprovada pel Parlament de Catalunya.

En el discurs inicial del president del govern central hi ha les línies mestres de la posició del PSOE sobre el tema autonòmic en general i sobre els aspectes econòmics d’aquest en particular.

Les idees fonamentals indicades per Rodríguez Zapatero fan referència a cinc temes: la suficiència financera, la responsabilitat fiscal, l’equilibri territorial, la liquidesa i el marc de negociació. El tema que per a Catalunya és fonamental, el dèficit fiscal, només es tracta de passada i d’una manera força confusa.

1) Suficiència financera

Diu Rodríguez Zapatero: "Nuestro sistema de financiación debe garantizar la suficiencia financiera de las Comunidades y del Estado".

Confesso que no entenc gaire bé que vol dir això de la suficiència financera. Ni el bisbe Casaldàliga ni la Mare Teresa de Calcuta – per posar dos exemples de persones absolutament desinteressades – dirien mai que tenen "suficiència financera": per al seu sustent personal segur que sí; per als projectes que tenien entre mans, segur que no. Jo tinc suficiència financera per a menjar cada dia, i no passar fred, i permetre’m algun petit luxe que al tercer món seria una ostentació escandalosa, però no en tinc per a organitzar-me un any sabàtic i donar la volta al món visitant 18 països a raó de 20 dies per país. Vull dir amb això que parlar de suficiència financera és no dir res, ja que les "necessitats", si es vol, són infinites, i només les "disponibilitats" hi posen límit. Fins aquí, doncs, hem avançat poc.

2) Responsabilitat fiscal

I afegeix: "Nuestro sistema de financiación debe garantizar (…) también la responsablidad  y capacidad de decisión de cada una de nuestras administraciones (…) Consideramos necesario que las Comunidades aumenten sus facultades normativas y de gestión (…) Consideramos irrenunciable que el Estado mantenga como propios aquellos impuestos que constituyan el tronco común de nuestro sistema fiscal".

En aquest aspecte es pot arribar molt fàcilment a un debat terminològic – impostos propis, impostos cedits – que amagui el fons de la qüestió. El que planteja la proposició de nou Estatut és que el Parlament de Catalunya ha de dir la seva en tot el ventall dels impostos; en cap cas no es diu que les decisions s’hagin de prendre d’una manera absolutament unilateral. En canvi, tenir capacitat normativa en uns impostos i no en d’altres, o, encara més, prescindir  d’uns impostos en favor d’altres com a font del propi finançament és caure en una trampa no gens teòrica, sinó que ja s’ha produït en el passat i que es pot reproduir en el futur. Ara mateix, participant de l’IRPF i no de l’IVA, es corre un gran perill, ja que arreu bufen vents de modificació de la preeminència dels impostos directes, que s’han mostrat molt menys redistributius del que deia la teoria.

3) Equilibri territorial i dèficit fiscal

Pel que fa a l’equilibri territorial, el president del Govern central diu: "Como presidente de un Gobierno socialista, tengo que asegurar que el sistema garantice que todos los ciudadanos, independientemente de su Comunidad de residencia, podrán exigir a su Comunidad Autónoma un nivel similar de servicios. La solidaridad entre los ciudadanos españoles debe hacer posible que todas las Comunidades estén en condición de prestar ese nivel mínimo, con independencia de su capacidad fiscal. Y ese es un límite absoluto a las modificaciones que deban probablemente realizarse para evitar penalizar a las Comunidades que realicen un mayor esfuerzo fiscal".

Això sí que és quedar bé amb tothom! En aquest breu paràgraf es contenen dos models totalment oposats, que es presenten com si fos el mateix. De dues coses una: o s’assegura que totes les comunitats autònomes assegurin a llurs ciutadans un nivell anàleg de serveis, o s’assegura que totes les comunitats autònomes assegurin a llurs ciutadans uns serveis mínims equivalents i uns altres de més amplis en funció del major esforç fiscal – o, alternativament, uns mateixos serveis amb una inferior pressió fiscal relativa.

El primer objectiu és el tradicional del PSOE – a Catalunya com a Espanya – i que el president Maragall sintetitza en la frase "pagar segons renda, rebre segons població". El cas és que si això arribés a fer-se així, ja hi sortiríem guanyant, perquè la gran magnitud del dèficit fiscal actual respon al fet que estem per sota d’aquest supòsit.

El segon objectiu és el que podem qualificar de sistema de solidaritat pactada: en funció del nivell de rendes, unes comunitats autònomes "riques" accepten un determinat volum de dèficit fiscal en favor de les "pobres", que reben un superàvit fiscal. Per a això es va inventar el Fons de Compensació Interterritorial, oi? Aquest era l’esperit del sistema propugnat per CiU i que, amb un esforç de bona voluntat, podem dir que inspira la proposició de nou Estatut.

Quan un dèficit fiscal no és pactat i limitat és, simplement, un espoli. Diu Rodríguez Zapatero: "En este cuarto de siglo, se ha reducido en un 34% las diferencias territoriales en renta per cápita, incrementándose la velocidad de convergencia conforme se desarrollaba más el Estado de las Autonomías. Han estrechado más la distancia aquellas Comunidades que partían de posiciones más retrasadas (Extremadura, del 54% de la renta media nacional en 1980 al 72% actual). Esas mismas Comunidades han progresado más en la escolarización en los niveles no obligatorios, especialmente en el acceso a la Universidad". Això estària molt bé si no fos que s’ha fet a costa de l’espoli de Catalunya, fins i tot a risc d’acabar matanat la gallina dels ous d’or.

No n’hi ha prou que les comunitats autònomes tinguin un finançament adequat al seu esforç fiscal. Això podria ésser correcte en un estat en què l’administració central tingués una tradició d’equilibri territorial, però no és el cas. Els exemples són quotidians: el més recent en el moment d’escriure aquestes línies és la negativa del PSOE al rescat del peatge de Mollet del Vallès. Per tant es fa imprescindible plantejar el finançament en termes de balances fiscals.

4) Liquidesa

La qüestió de la liquidesa és, certament, important. Sobre la disponibilitat efectiva dels recursos financers, Rodríguez Zapatero afirma que s’estudiarà "la forma de aplicar al conjunto de los conceptos la solución ya adoptada respecto a la sanidad, esto es, aumentar los anticipos a cuenta".

I no seria més fàcil la recaptació mitjançant una agència tributària pròpia, que és el que planteja la proposta de nou Estatut?

5) Marc de negociació

I Finalment, en relació al marc adient per a establir les línies mestres del finançament, s’afirma que "la reforma del sistema de financiación de la Comunidades Autónomas (…) es, por imperativo constitucional, un compromiso que debe desarrollarse en pública y conjunta discusión con todas la Comunidades" (…) en el seno del Consejo de Política Fiscal y Financiera".

És molt discutible que això sigui un imperatiu constitucional. Des d’un punt de vista estrictament racional, no hi hauria d’haver cap inconvenient a fer-ho així. Però no estem davant un problema de racionalitat, sinó davant un problema polític. Si en el seu moment la Constitució hagués dissenyat una federació de quatre pobles que es reconeixen com iguals, aquesta seria sens dubte la fórmula òptima. Però no és el cas, i la pràctica política de la UCD, del PSOE i del PP ha estat barrejar els fets nacionals amb els fets regionals, de manera que aquests darrers fossin la reduplicació de la representació de l’Espanya de matriu castellana. Això es veu molt clar aquests dies en les intervencions dels presidents autonòmics en el Senat. Amb molt poques excepcions, actuen en primer lloc en clau espanyolista, en segon lloc segons la fidelitat de partit – PP o PSOE – i, només en tercer lloc, com a portaveus de les necessitats de la seva regió.

Si en la sessió del Congrés en què es va aprovar l’acceptació a tràmit de la proposició de nou Estatut d’Autonomia de Catalunya el PSOE va mostrar la cara amable, ara, pocs dies després, ensenya clarament el garrot. I si la votació dels membres catalans del PSOE sobre el peatge de Mollet del Vallès s’ha de considerar premonitòria, la famosa majoria del 90% en favor del nou Estatut pot diluir-se com un terròs de sucre.

Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!