D’un temps ençà ha fet fortuna una frase descriptiva de la situació sociolingüística entre les noves generacions escolars de Catalunya. Segons aquesta descripció, abans es parlava castellà a la classe i català al pati i ara es parla català a la classe i castellà al pati.
[Aquest escrit data ja d’uns tres anys, i ha dormit tot aquest temps en un calaix. Ha plogut molt des d’aleshores i les raons que en aquell moment van aconsellar deixar-lo reposar avui ja no són vàlides. He preferit donar-lo a conèixer sense canviar-hi res; per aquest motiu encara es parla en present del president Pujol. I, és clar, he hagut de refrenar les ganes de parlar de la campanya a favor dels dentistes i contra el català, a la qual es poden aplicar, amb escreix, les crítiques que es fan a la campanya de la Norma.]
D’un temps ençà ha fet fortuna una frase descriptiva de la situació sociolingüística entre les noves generacions escolars de Catalunya. Segons aquesta descripció, abans es parlava castellà a la classe i català al pati i ara es parla català a la classe i castellà al pati.
És evident que aquesta succinta afirmació és excessivament simplista, però posa en relleu un fenomen fonamental: la progressiva incorporació del català a l’àmbit de l’ensenyament i el coneixement de la llengua que en deriva no ha anat acompanyat d’un increment de l’ús del català, sinó al contrari.
Això és així bàsicament per tres motius: perquè la influència de l’escola és molt menor que en d’altres temps, perquè els mestres – considerats globalment – no han fet una prioritat de la recatalanització i perquè l’ambient general exterior a l’escola no és gens favorable.
Convé indicar d’entrada una de les dificultats més importants: el canvi de paper de l’escola en el si de la societat. D’una banda, l’escola és avui molt menys influent que abans perquè té molta més competència com a transmissora de valors. Les pautes socials avui es difonen per la televisió, per la publicitat i fins i tot per internet, i se’n fa una assimilació col·lectiva a través de colles d’amics, el lleure (discoteques i star system juvenils) i fins i tot les tribus urbanes, tot plegat molt diversificat en relació a l’entorn escolar. Aquests fets conformen un panorama abans inexistent: tot i que l’autonomia real de les noves generacions s’endarrereix cada cop més, l’autonomia aparent – en realitat la manca de control social – és més precoç.
El mestre, a més, es troba sotmès a exigències contraposades: d’una banda els pares li exigeixen uns resultats formatius que són incapaços d’atènyer en el marc de la família; de l’altra, la difusió d’una pseudopsicologia popular, amb la seva comitiva de prevencions contra traumes i frustracions, fa que no acceptin cap mena de conflicte ni de contradicció amb l’alumne en el marc de l’escola, i que quan inevitablement aquests es produeixin, el mestre no en resulta ben parat.
Passant al camp específic de la catalanització de l’escola, tot i que és evident que hi ha hagut un increment de l’ús lectiu del català, l’abast de l’increment s’hauria d’avaluar amb més precisió que la que subministren les estadístques oficials globals. En primer lloc, hi ha una llarga tradició escolar per la qual allò que es declara destinat als controls o a les estadístiques és una cosa i la realitat una altra, i tots els observadors coincideixen a afirmar que el biaix exagera el nivell de presència social del català. Aquesta exageració, quan està feta de bona fe, respon als típics errors de percepció – dins i fora de l’escola – que assenyala, per exemple, Emili Boix a Triar no és trair.
A més, l’increment d’ús del català no és regular al llarg dels cursos escolars, i va minvant a mesura que augmenta l’edat, fet que culmina en els cursos universitaris.
L’increment del català tampoc no és igual en els usos orals que en els escrits. A mesura que l’alumne abandona la unicitat del llibre de text, pràcticament tota la bibliografia és en castellà (llevat, és clar, dels estudis sobre la pròpia llengua). La presència del català en les bibliografies de les assignatures universitàries és escassíssim, fins i tot en aquelles facultats que tenen més cura de la catalanització.
Hi ha la idea que allò que l’infant rep abans dels 10 anys configura per sempre la seva personalitat. Cal plantejar-se si això avui és cert. La persistència en aquesta creença i les dificultats d’incidència a partir de l’adolescència expliquen probablement que aquesta infantilització de la catalanització no sigui exclusiva de l’àmbit escolar: la trobem repetida, fins i tot amb foment oficial, en la política de doblatge de pel·lícules, abocat gairebé exclusivament als títols realment o suposadament infantils, en el Club Super 3, etc.
El castellà esdevé així la llengua de la socialització adulta i la substitució de la llengua habitual, una mena de ritus de pas per als catalanoparlants.
Cal tenir present, a més, el context social general. L’escola no pot actuar d’una manera excessivament discordant de la societat en què es troba immersa, i encara que als ensenyants els esgarrifa considerar-se transmissors i reproductors de pautes socials, la veritat és que poden apartar-se’n només fins a cert punt. Els innovadors pedagògics no haurien pogut fer res si no haguessin trobat l’acolliment de sectors socials sensibles a les seves propostes.
Això ens porta a haver de plantejar-nos quins són els paràmetres bàsics de la situació sociolingüística general a Catalunya.
La Constitució Espanyola i l’Estatut d’Autonomia són límits legals molt poderosos que impedeixen tota normalització lingüística digna d’aquest nom. Som absolutament allunyats de poder aconseguir el que van aconseguir els hongaresos o els txecs el segle XIX i principis del XX o del que han aconseguit els flamencs en la segona meitat del segle XX.
Al marge de les limitacions legals, hi ha un poderós factor diglòssic intern de la societat catalana que limita – o fa impossible – la normalització lingüística. Tot i que la diglòssia se sol descriure com aquella percepció social per la qual hi ha una llengua alta, apta per a uns usos, i una llengua baixa, apta per a uns altres, en el cas català – i en els altres probablement també – el fenomen és més complex.
El primer element amb el qual s’ha de comptar és la persistència de la subordinació lingüística imposada en temps del franquisme, però en realitat anterior a aquest, en la línia més típica de les situacions diglòssiques. Des que Àngel Guimerà va causar un gran avalot en parlar en català a l’Ateneu Barcelonès, la percepció que el català no havia d’ultrapassar l’àmbit privat més enllà d’uns determinats límits no s’ha esborrat mai del tot. En realitat ni tan sols en l’època de la Mancomunitat, en què els intel·lectuals i les classes dirigents econòmiques eren molt majoritàriament favorables al catalanisme, això fou d’una altra manera. Després, amb la República el catalansime ja havia perdut la burgesia, però li quedaven els intel·lectuals. Amb la segona Generalitat, el catalanisme no pot comptar més que amb una petita part dels uns i dels altres. I això té unes repercussions evidents en el procés de substitució lingüística.
El català tenia i té un ús gairebé exclusivament privat i endogrupal, i la llengua de relació socialment no marcada és el castellà, especialment a les grans ciutats. D’una manera aclaparadorament majoritària la gent interpreta l’adjectiu "pròpia" que l’Estatut reconeix a la llengua catalana en el sentit de "privativa", i encara que el terme "llengua comuna" no figuri a la Constitució, socialment es considera que el castellà ho és.
Per això l’ús del català que es fa en l’àmbit oficial és anòmal: és allò que algú ha qualificat de llatinització. Només cal entrar en qualsevol dependència oficial: els rètols estables són en català; qualsevol rètol improvisat, generalment en castellà, com també les relacions verbals.
La insistència a presentar les pròpies febleses com un gradualisme en favor de la pau social és un argument nefast. Difon la percepció que els qui tenen "dret" a enfadar-se són els altres, percepció ja prou arrelada socialment. El castellanoparlant dubitatiu nota que apostar pel català és apostar per un cavall perdedor, cosa que la gent en general no fa. Per això hi havia més bona predisposició els primers anys 80, quan encara semblava que la cosa anava de debò, que no pas ara. El castellanoparlant – i en general qualsevol foraster – que adopta el català com a llengua de relació no percep avui cap reconeixement social especial, més aviat al contrari. Un acudit publicat en El Periódico no fa gaire ho il·lustrava gràficament. El president Pujol li deia a un magrebí: "Vostès haurien de mirar de parlar en català". I aquest li responia: "Escolti, que ja en tinc prou que em persegueixin per moro".
Abans en les poblacions en què el volum de la immigració quedava per sota d’una determinada massa crítica, es produïa una assimilació lingüística dels immigrants per immersió, i això en ple franquisme. Avui la caracterització privada i endogrupal del català s’ha agreujat, i hi ha tingut un pes fonamental l’increment de la interpenetració social.
Des de les darreres onades d’immigració espanyola – la novíssima de magrebins, subsaharians i sudamericans és una altra cosa – s’ha produït una estabilització de l’estructura poblacional i una lenta però continuada òsmosi entre els autòctons i els nouvinguts. Aquesta òsmosi creixent fa que les relacions endogrupals siguin, per simple càlcul de probabilitats, cada cop més escasses;. Això, unit a la continuïtat dels factors diglòssics indicats explica que el català pot arribar a fer-se invisible. En aquestes condicions, com assenyalen veus autoritzades com la de Joan Solà, es troba en greu perill d’extinció, com s’ha gairebé extingit el gaèlic a Irlanda.
Un fenomen complementari de l’anterior és el que podem anomenar la tradició "culturalista" de la visió sobre la llengua catalana. La paraula cultura es pot emprar en sentits molt diversos. Des d’un punt de vista, cultura – i l’adjectiu culte – s’oposen a incultura i a inculte. Hi ha persones amb més coneixements i més sensibilitat artística que d’altres; d’aquests en diem més cultes, i de la mateixa manera ens referim als pobles.
Però el terme cultura té una altra accepció molt diferent, i aquesta hauria de ser – i generalment no és – la rellevant quan es parla de la pervivència de la llengua i la cultura catalanes. En aquest segon sentit, la cultura és el conjunt de maneres de fer d’un país, o, si es preferiex, el sistema de referències propi d’aquest (aquesta segona forma és preferible perquè engloba millor les divergències personals: Montserrat, posem per cas, forma part del sistema de referències d’un agnòstic català o d’un protestant català, encara que la percepció sigui diferent de la d’un catòlic català). El sistema de referències, en definitiva, és allò que no cal explicar perquè tothom ho dóna per descomptat.
El sistema de referències català es troba en un avançat procés de dissolució. Paradoxalment l’ús dels termes Catalunya i català – cançó catalana, rock català, crema catalana, escudella catalana, escriptor català (per oposició a escriptor sense més, que vol dir escriptor espanyol), govern de Catalunya (en tots els mitjans de comunicació llevat de l’Avui) … – ens indica fins a quin punt el marc de referència universal és l’estat espanyol.
Segons la primera de les dues accepcions adduïdes, el català – la cultura catalana – seria com una mena d’afegitó que ens faria més cultes. Ni cal dir que per aquest camí no es va gaire enllà, però no s’entén l’obra cultural de Cambó sense tenir present aquesta percepció; i qui diu Cambó, diu molts dels prohoms de la cultura catalana de l’època franquista, com van posar clamorosament de manifest quan, acabat el franquisme, van continuar usant només el castellà en els seus negocis.
Si el programa de Fabra per a la llengua consistia a determinar el punt a què hauria arribat la llengua catalana si dos segles de factors exògens (ara ja en són tres) no n’haguessin torçat el camí, aquest programa restauracionista no s’ha estès mai als aspectes d’ús social hegemònic de la llengua o a la consecució d’una cultura en què els diversos factors exògens – inevitables i fins i tot necessaris – estiguessin més equilibrats.
Aquesta visió "culturalista", és clar, no és única del català: com més malmeses estan una llengua i una cultura, més tendència hi ha a considerar-la des de dins com un afegitó cultural (en el sentit d’increment de cultura) i des de fora amb indiferència o amb hostilitat. Ni els bretons, ni els occitans pensen en una revifada de les seves llengües que arribi a restituir-les en detriment del francès; sinó simplement com una continuïtat d’una herència cultural sobreposada a la cultura comuna – en aquest cas la francesa – i que des de fora serà avaluada, en el cas més favorable, com una peculiaritat curiosa.
També a Catalunya hi ha aquesta tendència: som molt més a prop dels occitans o dels bretons que no dels flamencs. I tota la política lingüística real ha anat per aquest camí. Ja la campanya de la Norma dels primers 80 jugava amb l’equívoc entre normalització (que vol dir substitució o, millor dit, restitució) i normativització (que vol dir parla més culta).
Qualsevol programa que pretengués redreçar la situació hauria de comptar amb ambició i molts mitjans. Tradicionalment ha faltat una cosa i l’altra. Fins i tot hom n’ha fet virtut: es tractaria d’anar fent cosetes perquè de tant en tant sorgissin tres o quatre caps de brot que a la generació següent poguessin ser la sal de la terra o el gra de mostassa. I així, durant quantes generacions?
La política lingüística vigent tracta explícitament més de reduir els desavantatges socials del català més no no pas imposar-ne l’hegemonia, cosa que no solament té vedada per les normes de rang superior, sinó perquè aquest capgirament no forma part dels plantejaments tradicionals. D’aquí els dubtes i els desistiments en temes com el de l’etiquetatge, el del doblatge de pel·lícules, el de la presència del català en els mitjans de comunicació o en la universitat, la renúncia a incloure el concepte de disponibilitat lingüística en la llei de Política Lingüística, i tants d’altres. I això no fa sinó augmentar la percepció del català com a cosa prescindible.
Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!
Gràcies per l’extensa anàlisi que has fet.
Em sorprenen, però, un parell de coses:
1.- Que extrapoles al 100% allò que es un fenomen de determinades comarques del país, sobretot l’àrea metropolitana, i esborres d’un cop totes les comarques, ciutats i pobles en què el català és la llengua d’ús social predominant i en la qual se celebren la gran majoria, de vegades tots, els actes públics, civils i institucionals. Visc en una població de 12.000 habitants, i puc dir-te que el castellà és la llengua d’ús familiar dels castellanoparlants, i que la seva vitalitat pública es redueix a la Peña Flamenca.
2.- Que ignores el fenomen de la transmissió familiar de la llengua i de la distinta natalitat entre les mares castellanoparlants i les catalanoparlants. Entenc que aquest és un tema tabú, tot i que els estudis demogràfics seriosos (UAB…) ho han establert. Les enquestes detecten un increment de l’ús del castellà a Catalunya, però no detecten que hi hagi famílies que hagin abandonat el català per passar-se el castellà (cosa que sí que detecten lleugerament en direcció contrària, quan hi ha components de la família, sobretot la mare, que són catalanoparlants).
Quin és el motiu del descens? Molt senzill: que els catalanoparlants se’n moren molts més que en neixen. Fes una prospectiva entre famílies conegudes i veuràs com no hi ha ni la natalitat mínima per assegurar la subsistència. Si cada matrimoni catalanoparlant hagués tingut tres fills, el català no hauria reculat. Això ho va mig dir l’alcalde Joan Clos i el van fer callar, quan va afirmar que no s’hi pot fer res, perquè el català recula "per pura demografia".
Aleshores, ara tenim en edat plenament fèrtil moltes mares castellanoparlants nascudes durant els anys del babyboom, però aquest és un fenomen que d’aquí uns anys recularà, perquè els matrimonis castellanoparlants també han anat perdent natalitat, però a un ritme més lent que el nostre. És de pensar que els índexs, segons els experts, s’equilibraran d’aqui entre 10 i 15 anys.
De la influència lingüística dels mitjans de comunicació, me’n refoto del tot. Als anys 60, als patis de les escoles jugàvem en castellà quan imitàvem els personatges de la televisió i el cinema. Les cançons més populars eren en castellà i els jocs que tenien lletres escrites, també. Igual que el cinema, els tebeos i tota la incipient indústria de l’oci. Però mai, mai, mai, va motivar cap infant o jove que jo conegués a abandonar el català i adoptar el castellà com a llengua. Si algun ho hagués fet l’hauria mirat tothom com un boig.
El català ha reculat percentualment quan ha tingut sobre el terreny una conmpetència directa sostinguda per una part de la població civil que ha tingut com a llengua el castellà. Sense això, dubto que el castellà hagués avançat gaire, per no dir gens, a Catalunya. És com el cas del Tibet, on avança el xinès …sobretot després que el 50% de la població ja són immigrants xinesos…
I de tot això no se’n desprén cap ànim xenòfob, ni molt menys. Estem parlant de sociolingüística, de comportaments socials, no d’opcions polítiques.
La televisió, les películes, series, programesetc … Amb les quals a continuat l’expoli, la seua influència supera de vegades l’àmbit educatiu. Ës adir, no contribuït a la integració. Al ser el Català minoritari. I a les consecions administratives del mitjans privats no exigir majoritariament el requisit llingüistic per dites concessions en gran part impulsades per l’Estat. Per això em reia del Pujol quant afirmava que això era per qüestió de la inmigració, més que per manca de mitjans per a la seva intergració com altres llocs..