La crisi dels dibuixos humorístics sobre Mahoma adquireix unes dimensions fora de tota lògica.
Qualsevol observador una mica atent pot copsar que els llocs on més forta és la maror coincideixen amb els llocs on les tensions socials i polítiques internes són més fortes, senyal inequívoc que hi ha una instrumentalització dels sentiments de la població per a finalitats polítiques.
La constatació que això és així no excusa, tanmateix, de mirar d’esbrinar molts aspectes de la crisi que mereixen una resposta clara i sense concessions.
En primer lloc cal adonar-se que el dibuixant de les caricatures va fer els dibuixos a títol personal o, a tot estirar, per compte del diari en què treballa. Suposant que hi hagi alguna cosa dolenta – cosa que caldria analitzar en profunditat -, només aquests en poden ésser responsables, no pas Dinamarca com a nació ni les democràcies com a sistema polític. Ni els dibuixants ni les empreses periodístiques han dit mai que fossin representants de ningú, ni cap govern ni cap societat democràtica admetria que això fos així.
En canvi, quan algú diu que actua en nom d’un país, d’una opció política o d’una religió, sí que és inevitable que les seves accions en condicionin la imatge global, encara que sigui injusta. Si l’Església Catòlica – o, per ser més exactes, la jerarquia catòlica espanyola – no hagués donat suport al cop d’estat de Franco i a la llarga dictadura, s’haurien estalviat, per posar només un exemple suau, que la Trinca pogués cantar «Debajo palio, com si fos l’Hòstia, en Franco entrava a les catedrals».
El catolicisme encara pateix en bona part la dura rèmora dels errors comesos, en el camp de la ciència – per exemple amb Galileu -, i en el camp de la convivència social, per les seves reticències davant les idees democràtiques, que només comencen a esvair-se a partir de Joan XXIII.
Els responsables de qualsevol institució haurien d’ésser els primers interessats a denunciar els abusos que es generin en el seu si i les aplicacions abusives dels que diuen actuar en el seu nom. Si s’ha representat Mahoma amb una bomba o a Déu queixós que, de tants màrtirs, ja no queden verges per premiar-los, la reacció que s’espera és la de preguntar-se: – I per què diuen això? Per què tenen aquesta imatge de nosaltres? Fer-se l’ofès és la solució fàcil: és matar el missatger perquè no agrada el missatge. La gent que dins de l’Islam té capacitat d’influència s’haurien de plantejar per què el missatge que els arriba és tan negatiu. Però dissortadament davant la violència del totalitarisme islamista, en general oscil·len entre el silenci, la indefinició i el contraatac no raonat.
Més òbvia és encara la fragilitat de l’argument que l’Islam prohibeix la representació de la figura del Profeta i desaconsella en general la representació humana. Això, si de cas, és vàlid per a qui ho accepti: les normes d’una religió determinada només obliguen aquells que lliurement s’hi adhereixen.
Ja sabem que el sistema tradicional és la religió d’estat, que imposa unes normes civils que suposadament en deriven. Essent més realistes, podem dir que els poders constituïts tendeixen a manipular les religions en benefici propi: la introducció de la Inquisició a casa nostra fou, bàsicament, una operació política lligada a l’increment de l’autoritarisme monàrquic. Cal considerar que aquest sistema encara era l’oficial a Europa en el segle XVII: la Pau religiosa d’Augsburg va formular el principi "cuius regio, eius religio" – el príncep imposa als súbdits la religió -, ratificat encara a la Pau de Westfalia (1648), a la fi de la guerra de 30 anys. Només la il·lustració i l’adveniment progressiu de la democràcia varien aquest punt de vista, i avui és reconegut per la Declaració Universal dels Drets Humans. Notem-ho: universal.
El sistema tradicional només era possible en les societats tancades, que en la història de la humanitat són les que han predominat. Però en un món absolutament interconnectat això és insostenible. No es pot dissenyar un sistema social en què la gran varietat de creences esdevingui una imposició sobre tothom. A cops de versicles de la Bíblia, hi ha qui afirma – avui encara – que la Terra és plana. Hi ha qui afirma que la teoria de Darwin és errònia – no pas en els detalls, sino de base. Hi ha qui, com els els corrents majoritaris dels Amish, rebutgen l’electricitat perquè la consideren la connexió amb els Yankees o els Anglesos, entesos aquests termes en el sentit del món exterior. Els testimonis de Jahvè no accepten les transfusions de sang. Dins l’Islam, a més de les diferències bàsiques entre sunnites i xiïtes, hi ha actituds contraposades davant la pintura i davant la música. Molts jueus ortodoxos tenen una gran cura amb el menjar, que ha d’ésser kosher, d’altres són més laxos, i alguns han adoptat com a signe d’identitat una vestimenta clarament pretèrita i lligada a un origen europeu. Els hindús consideren sagrades les vaques. Podríem multiplicar els exemples fins a l’infinit. És imposible que tots els requisists que se’n deriven puguin ésser imposats simultàniament damunt una societat plural.
Però no ens podem quedar en aquesta anàlisi, i cal anar més a les arrels profundes de la intolerància, que no són altres que la inseguretat i la por. Qui està segur de les seves idees és més dialèctic; qui no n’està tant s’encega i respon amb violència. També en el món cristià contemporani hi ha qui mostra una tendència exagerada a sentir-se ofès. Ofesos perquè troben sacrílega la Vida de Brian dels Monty Pithon, que consideren blasfem el Je vous salue, Marie de Godard, i qui considera difamatòria l’obra de teatre El Vicari de Rolf Hochhuth, i la seva seqüela cinematogràfica, Amen, amb el cartell en què la creu cristiana i la creu gammada es fonen en una de sola.
Tots plegats hauríem de tenir en compte la ironia, tant el el sentit habitual de d’expressió d’una intenció comunicativa amb un llenguatge de significat aparentment contrari, com a retret o burla, com en el sentit filosòfic de Sòcrates quan, fingint d’ignorar una cosa feia les preguntes pertinents – que mostraven que en tenia un coneixement superior – i establia camins perquè l’interlocutor aprofundís en el tema. Els dos sentits, naturalment, estan lligats.
La relació entre la intolerància i la por es troba magistralment exposada en El Nom de la Rosa, d’Umberto Eco. En un diàleg memorable, Guillem de Baskerville interroga l’assassí, Jorge de Burgos, sobre la raó profunda de la seva aversió a la difusió de la segona part de la Poètica d’Aristòtil, que tractaria del riure i la comicitat, aversió que el porta a un homicidi rere l’altre. Les paraules de Jorge són eloqüents: «I d’aquest llibre podria saltar l’espurna luciferina que abrandés el mon sencer amb un nou incendi; i el riure esdevindria l’art nova, desconeguda pel mateix Prometeu, capaç d’anorrear la por (…) I què fórem nosaltres, criatures pecadores, sense la por, potser el més provident i el més afectuós dels dons divins?». El punt vista de Guillem és el contrari: «Aquí Aristòtil veu la disposició al riure com una força bona, que també pot tenir un valor cognoscitiu, quan, a través d’enigmes subtils i de metàfores inesperades, tot i dir-nos les coses diferents de com són, com si mentís, de fet ens obliga a mirar-les millor, i ens fa dir: Les coses són així, i jo no ho sabia».
Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!