El nou govern de la Generalitat té damunt la taula un afer de la màxima urgència, que és la manca de liquiditat, que posa en perill els pagaments, fins i tot els més imminents. Com a conseqüència el govern prepara una gran tisorada, que pot conduir a passos enrere en l’estat del benestar i a una legislatura d’una absoluta inanitat per manca de recursos. L’estat espanyol està vigilat de prop pels socis europeus, i pel que sembla ha decidit que paguéssim els plats trencats els de sempre, i amenaça el govern català de no autoritzar una nova emissió de bons. Veurem com acaba tot plegat, però sembla que estem lligats de mans i peus, i a la mercè d’una almoina que potser arribarà a canvi de vés a saber quines renúncies en d’altres camps.
Com que la situació és angoixant, hi ha el perill de fer el que calgui sense mirar prou les conseqüències futures – que això és el que ha fet el Tripartit en fase expansiva i que ara s’haurà de fer en fase recessiva – i oblidar l’arrel del problema. És allò que se sol dir, que les coses urgents sovint entrebanquen el plantejament i la solució de les coses importants.
I en aquest camp la cosa important és la qüestió del dèficit fiscal. Entenguem-nos: Catalunya té un dèficit fiscal induït des de fora, perquè una part molt important dels impostos generats a Catalunya no tornen ni en forma de finançament autonòmic ni en forma d’inversió estatal, i a sobre una part dels que tornen ho fan etiquetats amb una finalitat concreta, i a sobre mal dotada (L’exemple típic, però no l’únic, és la Llei de la Dependència).
Tot amb tot la suma dels impostos que es paguen a Catalunya havia estat fins ara més que suficient, si s’hi quedessin, per a mantenir el nivell de despesa. No dic pas que el nivell de despesa del passat fos massa ni massa poc, ni que les prioritats de CiU hagin de ser les mateixes que les del Tripartit, ni que els recursos etiquetats siguin una cosa compatible amb el més elemental concepte d’autonomia. Però sí que dic que el deute acumulat és fruit del dèficit fiscal, i que sense aquest dèficit el govern avui es podria trobar en una situació més tranquil·la i que podria fer les correccions degudes a la minva d’ingressos fiscals i les que que calguessin derivades d’un canvi de prioritats sense tantes angoixes, que poden conduir a mesures desesperades – no les que vulguin sinó les que puguin – que comprometin el futur.
Essent així les coses, no s’entén gaire la voluntat de no plantejar novament – i ara amb tota la cruesa – el tema del dèficit fiscal i de deixar-ho per a molt més endavant. En un cert sentit ens poden retreure que tot just s’ha començat a aplicar un sistema i ja plantegem el següent. Però quan una cosa està mal resolta, no hi ha més remei que tornar-la a plantejar, encara que es faci estrany.
S’entén que és un tema en el qual ningú se sent còmode. Els qui van acceptar la formulació del nou Estatut, perquè són els responsables d’haver acceptat un articulat sobre el finançament confús i molt poc vinculant; els qui van acceptar el que fou qualificat de millor finançament de la història, per haver acceptat una fórmula que de cap manera ni garanteix la fi del dèficit fiscal ni la reducció d’aquest a uns límits raonables i lliurement pactats. No és tan irritant la mala fe del govern espanyol, que deixa a zero el fons de competivitat, que semblava que ens havia d’aportar 1000 milions d’euros, com la badoqueria dels qui ho van acceptar sense adonar-se que, efectivament, enlloc no es diu res sobre terminis, i que deixar el fons a zero és perfectament legal. És que ningú no es llegeix els papers?
Al capdavall l’asfíxia premeditada de què en el seu moment parlava Trias Fargas ara es farà amb una rudesa insòlita, i d’acord amb unes normes que figura que hem acceptat lliurement.
És imprescindible que el govenr parli, i que parli clar. Que parli clar a la ciutadania, presentant-li un quadre econòmic rigorós i tan entenedor com sigui possible. I que parli clar al govern espanyol, no pas per a dir que si no ens deixen emetre bons arribarem a un punt de no retorn, sinó per a dir que, si no s’accepta d’una vegada que el dèficit fical de Catalunya ha de ser limitat i lliurement pactat, s’arribarà a un punt de no retorn.
Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!