BIC 962. “desinflat veia com l’ideal d’un altre home anava guanyant el cor dels catalans” (Santiago Espot)

20 novembre 2007

Els promotors de la independència

Article publicat al diari El Punt el 20 de novembre del 2007

L’any 1930 Francesc Cambó publicava el llibre "Per la concòrdia". Les seves planes són, més que res, el reconeixement de la seva impossibilitat per resoldre el contenciós català amb Espanya. És un Cambó desinflat que veia també com l’ideal d’un altre home, Francesc Macià, anava guanyant el cor de la majoria de catalans i que poc més tard va concretar-se amb el famós «Visca en Macià! Mori en Cambó!» Sigui per aquest motiu, o per qualsevol altre, el cas és que no pot evitar parlar en un moment determinat sobre la possible independència de Catalunya. Ell creu que dos són els elements necessaris per tal d’assolir-la: primer, abastar nous horitzons econòmics per a Catalunya, i segon, tenir homes capaços al capdavant del país.

Tots sabem prou bé que el líder regionalista no era partidari d’una república catalana independent. Però, amb tot, el seu profund sentit polític no podia deixar d’ignorar quines eren les claus que podien donar la victòria als que considerava els seus rivals polítics. Naturalment, el cap de la Lliga creia que els homes «capaços» només podien sorgir de l’òrbita del seu partit i sabia que els «horitzons econòmics» de la Catalunya d’aleshores es limitaven majoritàriament al clos de la península ibèrica. La independència de Catalunya, doncs, la veia una cosa pròpia de «caps calents», atès que ni n’existia la viabilitat econòmica ni els polítics per dur-la a terme.

No entraré ara a discutir sobre si els homes de la Lliga eren els més ben preparats o si les possibilitats de Catalunya llavors eren les que diu en Cambó. Però el cert és que, malgrat les diferències ideològiques que ens separen, no puc deixar de reconèixer-li gran part de raó quan fixa aquestes dues premisses si volem assolir la creació d’un estat independent. Si fem un salt en el temps i ens situem en l’actualitat veurem com «els horitzons econòmics» de Catalunya avui són els que marca l’anomenada globalització i no suposen cap obstacle per arribar a l’objectiu. Ara bé, sobre el fet de tenir «homes capaços al capdavant del país»… això són figues d’un altre paner. Sobre aquesta qüestió no estem en les millors condicions, i possiblement cal que ens preguntem si som conscients de la mena de dirigents que tenim. Els hem analitzat? Els «homes capaços» dels quals parlava l’autor de "Per la concòrdia" han de tenir l’aptitud de crear un nou estat de consciència col·lectiu. Una de les seves facultats haurà de ser canviar les dinàmiques polítiques dels catalans, les quals majoritàriament sempre tendeixen a creure que el nostre futur ha de contemplar una vinculació, més gran o més petita, amb el conjunt espanyol. Rompre aquestes inèrcies significa dir clarament i sense por que volem trencar amb Espanya. Quines en seran les conseqüències? Qui preparà els catalans per afrontar una situació que provocarà tensions en tots els àmbits?

Cal dir sense embuts que les tibantors es donaran (de fet ja es donen i encara no hem encetat obertament el procés de secessió) en els entorns familiar, personal o professional. És per això que l’exemple que donin els promotors de la independència de Catalunya en el moment d’encarar-se amb un adversari que farà mans i mànigues per evitar perdre la seva particular gallina dels ous d’or, serà decisiu per transmetre la seguretat que necessitem els catalans si volem assegurar-nos la victòria. La seva actitud haurà de ser ferma i decidida. Sense contemplacions de cap mena quan es tracti de defensar la idea de la creació d’un Estat català independent. Hem de dir als que ens volen representar que n’estem tips d’actituds contemporitzadores que fugen per sistema del conflicte. Unes paraules d’en Daniel Cardona recollides en el seu llibre "La Batalla" (1923) són les que millor interpreten aquest capteniment: «Francament, hem de desenganyar-nos; mentre el poble català tingui tanta llengua, veu baixa i tant de seny, per més cultura que es proposi tenir, no la podrà salvar; els opressors i traïdors el faran ballar com voldran, el destruiran i el trepitjaran. Per salvar Catalunya cal acompanyar la literatura i les arts d’estadistes de caràcter, i de pit, capaços d’encarar-se amb l’invasor i que ensenyin el poble a saber defensar-se la seva dignitat.» S’ha de començar a exigir a tots aquells que parlen d’independència (a mi també) que ens expliquin, no només el camí, sinó les dificultats d’aquest. No hem de permetre que se’ns tracti com a infants tot amagant-nos els entrebancs que trobarem. Necessitem saber el pa que s’hi donarà, ni que sigui simplement per saber combatre les contrarietats. Preparem-nos en tots els fronts, i deixem de banda l’estil dels independentistes pacifistes de prospecte que declaraven fa poques setmanes en la televisió pública de l’enemic que «cap independència de cap nació val una gota de sang». Si aquestes són les nostres condicions ens podran aturar amb una fulla d’afaitar. Però també cal preguntar-se si aquestes manifestacions responen només a la simple covardia o si, per contra, pretenen alguna cosa més inconfessable. Algun dia sabrem en quin equip juguen els que diuen que són dels nostres i van en cotxe oficial. L’ideal de la independència de Catalunya, es confessi o no, sempre ha estat desitjable per a una majoria de catalans. Ara, no només es desitjable, és necessari fins i tot per poder agafar el tren. Però, a part de tenir-ne ganes i ser indispensable, és possible? Segur que sí. Però dependrà bàsicament d’aquells caps de brot que entenguin que mai cap independència s’ha fet sota els acords d’una música celestial.

Santiago Espot
President Executiu de Catalunya Acció
20 novembre 2007, Barcelona (El Barcelonès)

Em sembla que ha arribat l’hora de plantejar que com que volem i necessitem un Estat propi, per coherència, hem d’estudiar quina estratègia ens convè de cara a una política de Defensa. Si al segle XXI no hi ha cap Nació europea que mereixi tal nom sense un projecte cultural, econòmic i social que a la vegada sigui el propi i s’ofereixi al conjunt d’Europa i competeixi lliurament amb els altres projectes en igualtat de condicions, tampoc en el segle XXI no hi ha cap Estat europeu que no aporti el seu esforça a la defensa del continent i als seus aliats, a la vegada que no negocïi amb ells per enfortir els seus punts crítics particulars.
Però totes aquestes qüestions que haurien de ser estudiades i debatudes per especialistes i no per afeccionats com en el millor dels casos sóc jo mateix, estan avui naturalment condicionades per la nostra pertinença a l’Estat espanyol, i per tant és hora de plantejar-se que en el camí més o menys pactat i negociat vers la nostra independència ens cal l’articulació d’un exèrcit català, escull insalvable en qualsevol negociació directe amb l’Estat sense la decisiva intervenció dels altres aliats.
Si com tot sembla indicar la societat civil catalana anirà augmentant la pressió sobre el sistema polític espanyol per desfer tots els drets de conquesta que ens atenallen i esclavitzen, és imprescindible, i tampoc no és pot menysprear la generació de confiança que tal cosa porta, l’existència d’un model dinàmic de Defensa.
En un primer balanç resulta obvi que no tenim comanaments, i a més hem triomfat en la cultura de l’objecció de consciència, especialment justa perquè no podíem sofrir la humiliació de jurar la bandera de l’ocupant, però mai vem vèncer al·legant aquesta raó sinó subterfugis pacifistes i políticament correctes.
Ara és un moment diferent, on resulta imprescindible dir les coses pel seu nom i per tant actuar en conseqüència. Solament així la nostra gent comprendrà que canviem el model de tropa voluntària per un model de formació militar imprescindible per consolidar l’Estat i fer honor als compromisos que s’hagin de mantenir i d’ampliar amb els nostres aliats.
Pensar que la formació dels nostres comanaments ha d’anar a càrrec de l’Estat opressor i hostil a la nostra causa, és una quimera, i per tant ens caldria un acord amb els aliats. Ha arribat l’hora de treballar en aquesta direcció.

Respon

A.M.G. ha dit:

12 de desembre de 2007 a les 11:06 am

Em sembla que ha arribat l’hora de plantejar que com que volem i necessitem un Estat propi, per coherència, hem d’estudiar quina estratègia ens convè de cara a una política de Defensa. Si al segle XXI no hi ha cap Nació europea que mereixi tal nom sense un projecte cultural, econòmic i social que a la vegada sigui el propi i s’ofereixi al conjunt d’Europa i competeixi lliurament amb els altres projectes en igualtat de condicions, tampoc en el segle XXI no hi ha cap Estat europeu que no aporti el seu esforça a la defensa del continent i als seus aliats, a la vegada que no negocïi amb ells per enfortir els seus punts crítics particulars.
Però totes aquestes qüestions que haurien de ser estudiades i debatudes per especialistes i no per afeccionats com en el millor dels casos sóc jo mateix, estan avui naturalment condicionades per la nostra pertinença a l’Estat espanyol, i per tant és hora de plantejar-se que en el camí més o menys pactat i negociat vers la nostra independència ens cal l’articulació d’un exèrcit català, escull insalvable en qualsevol negociació directe amb l’Estat sense la decisiva intervenció dels altres aliats.
Si com tot sembla indicar la societat civil catalana anirà augmentant la pressió sobre el sistema polític espanyol per desfer tots els drets de conquesta que ens atenallen i esclavitzen, és imprescindible, i tampoc no és pot menysprear la generació de confiança que tal cosa porta, l’existència d’un model dinàmic de Defensa.
En un primer balanç resulta obvi que no tenim comanaments, i a més hem triomfat en la cultura de l’objecció de consciència, especialment justa perquè no podíem sofrir la humiliació de jurar la bandera de l’ocupant, però mai vem vèncer al·legant aquesta raó sinó subterfugis pacifistes i políticament correctes.
Ara és un moment diferent, on resulta imprescindible dir les coses pel seu nom i per tant actuar en conseqüència. Solament així la nostra gent comprendrà que canviem el model de tropa voluntària per un model de formació militar imprescindible per consolidar l’Estat i fer honor als compromisos que s’hagin de mantenir i d’ampliar amb els nostres aliats.
Pensar que la formació dels nostres comanaments ha d’anar a càrrec de l’Estat opressor i hostil a la nostra causa, és una quimera, i per tant ens caldria un acord amb els aliats. Ha arribat l’hora de treballar en aquesta direcció.

Respon

BLOG DEL BIC (CLR*CDR) 2002

VISQUEM LA INDEPENDÈNCIA: Per assolir-la sols ens calen tres coses: L'Anhel, una estelada i el "PROU" definitiu. CLR*CDR/BIC: Reafirmar el 1r d'octubre, completar la DUI, assegurar el català.