Un cafè és un cafè; mai, a casa nostra, no és un “solo” ni tan sols un “sol”.
DE QUÈ PARLEM QUAN PARLEM DE CAFÈ?
És evident de què un cafè no és el mateix per a tothom. A Catalunya, com a mostra , alhora de al colonització espanyola i de la ruqueria autòctona, ja gairebé és impossible demanar, de forma civilitzada, un cafè: gairebé sempre el cabrer o cambrera es respon “solo” (o , fins i tot, i això és mes greu, “sol”). En aquests casos us dono un bon consell: jo sempre responc “no, amb tassa i cullereta”. No cal dir que a Catalunya, com a llocs civilitzats cafeísticament com Itàlia- i fins Portugal- un cafè és un cafè. En tot cas, potser caldria dir, no “con bollo2 (amb la qual cosa, si el cambrer és del Carib , es podria enrojolar). Els catalans, des del baró de Maldà que ja en parla al segle XVII, sempre hem begut el cafè com cal, fos de barretina o spresso; hom ha insinuat que potser això és degut a l´influx dels “americanos” perquè, certament, a Espanya no s´escau el mateix. Si hom hi viatja, i particulament al sud, es pateix molt: primer perquè sempre t’ equivoques i si un demana simplement “un cafè”, no t’entenen, ja que ha des ser “solo” o “con leche” (i què cony m’ importa a mi, si el volgués amb llet, ja demanaria un tallat o un “cafè amb llet” o, com es deia en la meva infància un “llet i cafè”. Segonament, perquè no hi ha manera que et facin un bon cafè: començant per la primera matèria- que sol ser torrefacte, un repulsiu i fraudulent regal del franquisme, que encara encanta a Andalusia, com he comprovat fins a l´avorriment-; segonament, perquè és massa llarg, ni que demanis, explícitament, un spresso. I en tercer lloc, perquè solen tenir el mal costum de servir-lo en gots (no en tasses) de vidre, una autèntica provocació al bon gust i a la degustació de
la beguda. També, de forma curiosa, solen servir així el cafè amb llet- com als bars espanyols de Catalunya-, i he sentit clients que ho demanen explícitament, “en vaso”.
Això ens porta a un altre tema: la puta mania, que mai he entès de trobar les mil-i-una formes de fotre el bàrman :hi ha qui el vol curt, o llarg, o americà, qui tallat amb unes gotes, amb llet freda, amb descafeïnat, curt de cafè, llarg de cafè molt calent, poc calent, amb llet freda, amb llet tèbia, amb llet condensada, sencera, semidesnatada, desnatada,amb gel. Només falta ampliar el repertori amb llet funcional (amb omega 3 o calci afegit), de soja, etc., i arribarem a al collonada universal. A Itàlia només és llet i a la resta del món nata líquida o crema, i s’ ha acabat.La nata muntada és per al cafè vienès i els còctels de cafè, no, per exemple, per al capuccino (que és un cafè amb llet amb la llet batuda).
El comunicant Pere, a més, enceta un altre tema l´article “Aiguardents”: el dels cigalons/carajillos i trifàsics, tos assenyalant la incongurència del trifàsic de Baileys, si el cafè tallat ja du llet. Té raó. Assenyalem, també els cafès i corretti amb anís, rom, brandy, whisky, licors de crema, menta, amb sambuca, amaretto, amb chartreuse- com el de Dalí-. Ja us inclouré les receptes.
Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!
Benvolgut Jaume,
És la primera vegada que m’adreço a tú i a més de l’il-lusió que em mou a fer-ho per la sincera admiració en vers la teva obra, s’afegeix l’increíble casualitat de que precisament avui -vigília de la Diada- ja tenía previst informar-te de la meva iniciativa gastronómica-cultural i a l´hora demanar la teva crítica i comentaris avans de posar-ho en expocisió pública i dornar-ho a conéixer al tot els medis en general. Es tracta, com has vista a la capçalera, del Catalanish Coffee i per art d’encanteri trobo avui aquest tema del café el el teu bloc. Pot ser la meva webb et donará alguna resposta, peró en tot cas, si la meva proposta et semble una ximplería, com a mínim em donaré el gust de "tocar la pera" a més d’un.
T’asseguro que está fet amb bona intenció i espero tenir el teu recolzament. Quedo a la teva entera dispocisició. Ben cordialment: Joan Mª Macias
CAL VISITAR LA WEBB:
http://www.catalanishcoffee.com
PER ENTENDRE DEL QUE PARLO….
SALUT
Estic d’acord amb tu, jo sempre demano un cafè i moltes vegades et pregunten: "solo?" Però la colonització espanyola no s’atura. I no té res a veure amb el cafè, però també trobo catalans que en acomiadar-se’m em diuen: Adéu, "hasta luego". És per emprenyar-s’hi. Què no saben que aquí tenim l’equivalent, a reveure? A més, trobo d’estúpids acomiadar-te d’una persona que saps que no veuràs mai més amb un "hasta luego". Igual que demanar un cafè i que no t’engenguin que vols, simplement, un cafè amb una tassa, la seva cullereta i la seva bossa de sucre. Francament depriment.
Al País Valencià, o allò que en quedi, per demanar un cigaló s’ha de demanar un rebentat (o rebentaet). Crec que el de brandi o conyac fa uns anys que ha substituit l’abans preceptiu de rom. Com a mínim, jo que sóc gran partidari d’aquesta opció tradicional, ho he d’especificar si no vull que me’l facin de brandi.
A Itàlia, en canvi, si més no en certes zones del país, el corretto per defecte és de grappa. Una versió catalana d’aquest cafè amb aigüardent que, a voltes he vist demanar, seria amb aromes de Montserrat. Però segueixo estimant-me més el de rom que, a més a més, té l’avantatge d’estalviar el sucre, atès que el rom ja és prou dolç. En alguns indrets hi afegeixen unes gotetes de llimona natural que no em semblen completament espuries.
Del torrefacte, que tanta gent s’entesta a defensar, en diria més aviat petroli: el cafè petrolier que en Jaume ens assegurava tan estès a Andalusia.