Ulisses20

Fa una setmana vaig rebre una telefonada a l’escola de mon pare: collons, què passarà. Amb gairebé noranta anys, ell que no és de lletra, busca el número de l’escola, truca, s’espera que me passen de l’administració, és una heroïcitat. Per ell, més encara.
-Alberto! (ell encara no m’ha valencianitzat el nom)
-Pare?
-Que m’ha tocat el Pato, que han anat a collir unes taronges al Pla, al camp del magraner, perquè necessitaven omplir el camió.
-Però, per què no ens han avisat?
-És que necessitaven omplir el camió.
-Però, no t’han dit quantes n’han collit, qui anava de responsable que ho comprovés, com collien, sense avisar…
-No, no m’han dit res. Necessitaven omplir el camió, i han anat a collir. Que les pesaran en descarregar-les al magatzem.
-Com?

Les coses van així. Mon pare té la producció en una SAT, que no avisa quan cullen, ni de la quantitat collida i encara diuen: que pesarem allò collit quan les descarreguem… quan descarreguem al magatzem, les pesarem.
Reospi! és així com va el negociet, i el valor d’una taronja valenciana que clama el cel. Imagineu que jo mateix arribe en un banc i els diga, ahir vaig venir a per diners, vaig agafar els que vaig voler, sense avisar, i quan vaig arribar a casa els vaig comptar. Total, us dec aquests diners, exactament!

-Fotre, el més segur és que em posarien a la presó.
I em posarien a la presó si fes el mateix viatge a ca l’amo del magatzem i els agafés alguna cosa sense avisar, o si anés a la SAT mateix, als seus despatxets tan bufons i els obrís la caixa i després digués: en arribar a casa comptaré què he agafat i us avisaré.

Doncs això passa amb la taronja dels valencians, són milers de llauradors que depenen de comerços que treballen així, d’aqueixa lleial manera tan valenciana, tan legalment protegida, tan políticament ben gestionada.

Ah, ho oblidava: el preu, vull dir, quant valdran les taronges i quant em pagaran per ella és un altre capítol: de primer ells decidiran quantes de les que han agafat són de primera, són de segona o són de rebuig (zero cèntims). Això també ho fan tots solets, sense que tu pugues intervenir en el procés.
De segon, descompten les despeses de tot el procés: depeses, comissions, sous, inversions de l’any, i finalment, del que queda, ells diuen: li ha quedat això, que li ingressarem en el seu compte d’ací sis mesos.

Ostres, jono sóc caçador, però em fa deliri de tenir escopeta, per defensar-me dels robatoris legals.
-Ei, no et queixes, xicot que tu ets jove  i nou en açò (tinc prou edat per no considerar-me jove), i per això de nou en això, no és veritat. El que volen dir és: aquest negoci va aixi, ho agafes o ho deixes, xicot.

Mon pare farà noranta anys d’ací uns mesos. Potser es morirà abans i tot, no ho sé. Però no vull explicar-li com van les coses, prou sap com van, fa massa anys, i encara està content quan li parle del camp, de la producció, de com se les mengen de recel, els xiquets de l’escola, com diuen què bones són les taronges de Bétera, malgrat els predadors i els polítics i els gestors de la cosa agrària valenciana.

-Ei, xicot: no et queixes, que si volem tenim els vaixells americans descarregant a Gandia, tenim les càmeres plenes, i podem rebentar el mercat i els preus quan ens done la gana, quan ens passe pels ous!

Imagine la comèdia d’aquell judici, i el jutge que demana per l’exhonorable: vosté, senyor Camps, i la marededéu de Rita, què van fer pel camp valencià, tots aquests anys que corrien en cotxe, navegaven en barca i bevien gins a l’ombra de terra mítica? Que feien redéu!

(continuarà)