Ulisses20

Baixe a cals pares per saludar-los i explicar-los l’èpica d’haver plantat setanta arbres, a migdia, a la partida del Bassó. Amb totes aquelles feinetes necessàries, el fem, la distribució dels arbres, alguns clots que no eren fets, tallar-los les puntes, comprovar el reg, ajustar les gomes… Vaig esperitat perquè he de ser de nou a l’escola a la vesprada, així que no vull que m’agafen en falta, com m’ha passat amb el venedor dels plantons, que me’ls ha portat tres dies abans d’hora, que jo li ho vaig dir que els volia per a dissabte, que n’hi ha que combinen treballs i responsabilitats… Estic mort, baldat, i vinc a contar-li-ho a mon pare.
-Que has plantat quants arbres? On?
-Setanta! Al Bassó.
No diu res, de principi, perquè no es creu el número. ‘Sí, sí, també he estat a l’escola, però… No pot ser! Que no, que no m’ho crec. M’ho torna a repetir.
-Jo em vaig plantar sis-cents en dos dies, clots i tot. Fa uns set-vuit anys (calcule que ja havia de tenir els vuitanta).
-Va, no pot ser, deus voler dir…
-Sis-cents, en dos dies. Un altre dia, amb tres homes, em van plantar tres-cents, en tres hores. Un altre dia, amb el teu sogre i Ramon en vam plantar no sé quina burrà i vam acabar esmorzant amb la faena feta.
Ja no he seguit explicant res de la meua aventura. I estic com si m’hagueren apallissat, físicament i moral. Sobretot m’ha afectat la meua moral física. 
«Com és poden plantar tres-cents arbres en un dia i no rebentar, i tornar l’endemà i plantar-ne tres-cents més i no voler morir-se en l’acte…»

-Tinc un pesar que rebente!