Ulisses20

«Ja és hora que tornem a la feina de l’escola.»

Però de primer caldrà triar els noms propis (els eixos ja els vam decidir, o millor els van comunicar ahir: llengua i territori), però els noms propis són els personatges que guiaran les lectures, la filosofia del curs, els drets humans, la identitat dels valencians, la tria dels grans autors, dels matemàtics, pensadors, filòsofs, científics… De nous i de clàssics, d’imprescindibles i de suggerents per a provocar els debats, les idees, els autors capaços de fer pensar i d’ensenyar a pensar.

Fins i tot abans, en una reunió organitzativa, els mestres decidim les activitats grosses del curs, l’avaluació, les reunions de detall i de l’engrós, les formacions generals dels mestres, volem una fotografia d’un calendari tan atapeït que ara mateix és un impossible, com cada any quan comencem, però després les coses principals corren, flueixen, fins i tot amb una eficàcia positiva la majoria de vegades. El debat, com cada any, és l’avaluació, sobretot allò que els mestres en diuen “les sessions d’avaluació”. Ací hi ha una mare dels peixos complexa, desaprofitada diuen, però que ens veiem incapaços de canviar, i cadascú pega cap a la seua partida i polígon i l’essència es queda per resoldre. Hom es demanarà com és possible, que després de tants anys, l’avaluació a l’escola encara siga un jeroglífic egipci, il·legible, sobretot quan cal parlar dels grups, del col·lectiu, perquè individualment, un a un, els mestres avaluen els xiquets amb un mínim d’exquisitesa.

Apuntem una idea que serà d’interés: obrir un document d’etapa col·lectiu on els mestres escriuran cada dia, cada dia si poden, algunes observacions d’interés sobre els alumnes en relació a l’avaluació… Per exemple: avui P ve torbat de casa amb un disgust  i desconsol, ai, no vulgues que resolga ara aquell problema o siga capaç de fer el millor text del dia.

Quan arribem al capítol dels horaris el món es tanca contra l’educació: en això dels horaris, l’administració continua tan franquista com sempre: l’administració educativa (un sac de funcionaris una majoria dels quals tenen foradets de corca, de tants anys com han xuplat d’aquelles taules), vol els minuts de cada cosa, les hores, els quarts, comptats al mil·límetre, com si tot es convertira en un robatori contra l’educació en favor de la burocràcia, i al funcionariat caspós de tota la vida, uns incapaços, els la bufa que allò vaja en contra de l’educació mateix, de l’ideal d’ensenyar, de compartir com aprenem. En una escola d’incapaços, si no som prou valents per plantar-nos davant l’esperpent que representa encara una part de l’administració, també la dels valencians, no avancem ni un pam. Potser per això som a la cua d’europa i del món, un any i un altre i en van més de cent, que som al cul del món. Amb espanya no cal enganyar-nos: la corrupció i el lladrocini són per davant l’escola i l’educació. La distància d’anys llum no ha canviat gaire. Potser per això tenim un índex lector del 5%, i una preferència pels militars en canvi dels llibres i la cultura: a espanya, quan dius llibres i cultura canten, a por ellos!, i una majoria que lluen la bandereta al canell aplaudeixen i es miren el futbol. Però els horaris són innamouibles, segons l’administració. Aquest fracàs polític d’obeir els amos en comptes de mirar-nos què fan a europa, enllà al nord, mirar-nos els amos borbons, per lladres i violents, porta el regal de ser el furgó el carbó la cua i la torpesa endèmica. Ací encara es fa més cas de la guardia civil que dels mestres. Així com voldreu arribar enlloc, si no poseu el país per endavant, la llengua i el territori, mamons!

L’escola que siga combat, també el segon dia.