Consellers en canvi d’intel·ligència.
– Consellers x cavalls (2)
No sé si la universitat no ha respost amb la
contundència necessària. No ho sé, si n’ha dit res. Per exemple si ha dit:
albardeu els profetes, els messies, els rucs d’ofici i de voluntat. No ho sé,
que ha dit la universitat, el rector en nom de la institució que
representa el saber i el coneixement més elevat. Perquè en nom de la ciència,
de l’estudi i de la investigació, els models d’immersió són els més eficaços en
l’ensenyament de llengües. Són, també, els models de major respecte, de millor formació
integral, perquè atenen la diversitat i la singularitat d’identitats, entre més
potencialitats. L’absurd d’aquesta decisió i d’aquesta política és que, fiins i tot la
mateixa conselleria valenciana, en té, d’estudis propis que avalen aquests
models com a garants del domini d’ambdues llengües oficials, que preparen millor
per al domini d’altres llengües. Sobretot molt millor que els models monolingües.
Doncs, si els polítics mateix saben que aquests són els millors models, per què s’enderien a eliminar-los? Potser és que ara toca carregar-se l’escola, per neteja cultural. Una neteja premeditada que Europa hauria de vigilar atenta, per si s’incorre en persecució i criminalitat.
De primer, els valencians vam perdre l’oportunitat dels músics i els actors als nostres mitjans. Canal 9 els té vetats. Ja no exigim qualitat, o dignitat professional, no, ens queixem per les prohibicions, la manca de llibertat de premsa, la negació d’allò que els convé, la intolerància i la manca de respecte.
Després van prohibir directament alguns mitjans, com ara TV3, el 33, el 3/24… Els únics canals de televisió que podíem veure en la llengua dels valencians. Després van atacar directament i econòmica associacions culturals, com ara Acció
Cultural i, de retop, els Casals Jaume I. Ara toca el torn de l’escola, d’escolavalenciana concretament, que els atacs dels
polítics no són simplement per allò que decideixen democràticament, després
d’haver sigut elegits.
La decisió de posar persones poc preparades en càrrecs
de molta responsabilitat és un atac a la societat i a la
democràcia mateix. Perquè els pemet de prendre decisions sense el consens o la intel·ligència
mínima. La decisió de canviar un model educatiu de la nit al matí sense
consultar l’escola, la universitat, els mestres, sense els estudis i la preparació
necessària, no és agosarament o precipitació, és perdre els papers i tornar als
estils d’una dictadura platanera. Els expèriments sense
els mínims per garantir resultats i eficàcia, i un model educatiu suficient, són
suïcides.
Els experiments en educació, senyor Conseller,
ens aboquen a fracassar amb estrèpit davant el món, davant Europa i, pitjor
encara, davant els nostres xiquets i joves. Deixar tanta responsabilitat
educativa en mans de polítics d’opereta, més preocupats dels interessos de
partit, o de la insubstància ètica, ens posa en l’ull de la riota i la burla.
Al remat, aquests polítics no són hereus de
Plató o Aristòtil, ni deixebles avançats de Darwin o Leonardo… Ni són científics capaços d’ordenar la matemàtica o la ciència, home, ni s’estimen l’escola ni els
fills ni l’etica mínima. Són els Narcisos del segle XXI, hereus de l’ètica
fonamentada en ells mateix, en Terra mítica, automòbils de luxe, esdeveniments faraònics o dispendis superflus, adoradors de papes i sants d’última generació: pecadors als quals l’església de Vuitton, Gucci, o Rolex ja els orienta la penitència.
Qualsevol home, o dona, amb carència total d’escrúpols pot arribar a ser conseller. Això és precisament el que ens passa, als valencians.
Violència contra la història, contra la cultura, contra la ciència, contra el més mínim trellat. No ens deixem enganyar… Són militants de la causa de la “sí violència”, i ens pegaran palo per tots els costats, i ho faran sense compassió. Ja han donat sobrades proves de quin és el seu estil de fer. Són membres actius del moviment “sí violent” internacional. L’orxata party, són. I hem suportat ja massa violències. Però aquesta assoleix una nova dimensió, per què de facto xafa una de les poques Lleis que assoliren el suficient consens social i polític; i sobretot, tira a enderrocar el futur d’aquest País nostre com a tal. Potser no ho faria per mi, descarar-me davant d’aquests julais d’Alí Baba-là i els quaranta lladres que ens desgovernen, però no vull que el meu fill visca en el País de merda que li estan deixant. I no pense canviar-me de País.
ho he demanat i s’ha acomplit, no cregues que ha estat fàcil ni que ha passat de la nit al matí, saps que no ha estat així, ho he demanat molt i m’he preparat molt deixant durant aquestes setmanes mig oblidat el règim, amb el lleu fosc de tast de tabac i l’estomac damnat de tant de pastisset màgic, s’ha produït ací al sofà blau que tant bé coneixes per la cam i on m’he passat els últims cinc anys seient a l’espera d’una indicació, d’una pista, d’una senyal que em diguera cap a on tirar o si amb estar-me sentat i quetet es podria apanyar tant de desgavell. I ha estat ara i ací i el que és millor, puc contar-t’ho. Ha estat com ens havien dit, estava oblidat a una de les passeres dels meus somnis i ha estat ma mare qui m’ha portat fins ell, en un principi no ho entenia bé, ahir hi vaig arribar jo pels meus propis mitjans, era mig dia i anava caminant cap a la part alta del poble, allà darrere de la persiana on fins ara generalment apareixia una porta tancada o el vetlatori estiuenc d’un difunt posat a la fresca, ahir s’hi obria la porta i apareixia un xiquet, un xiquet de sis o set anys amb pantalons curts, el mateix que pots vore a les fotos que tinc de salvapantalles, i que em preguntava per què m’havia costat tant d’arribar-hi i li he dit que per la costera, que ens han parit a un poble ple de costeres! Aleshores m’ha agafat de la mà i m’ha dit que ja podia tornar a entrar a casa. Avui hi ha hagut una variació, era ma mare qui m’hi portava de la mà, encara què ara era la tornada d’un dia de festa cap a casa, s’està fent fosc i caminem per carrerons desserts, ens trobem amb més gent, com si vingueren també de la fira i apleguem a la fi a casa, sé que és hora de dormir, ja tenia ganes. I ara tu diràs, quina merda de visió, si sembla per tots els indicis que siga la teua hora, sí però de cascar-la cabronàs! I no, no és així, perquè quan te’ns una visió no te pots quedar amb la primera resposta, sinó que has de deixar-la bullir i llevar-li el quall, i així només calia tenir paciència, almenys una poca, per vore-la a ella eixir per la porta i reconèixer que estic sentimentalment lligat a la R, que ho estic des de que la vaig conèixer amb disset anys i que des d’aquell moment vaig sentir com cada una de les cèl.lules del meu cos cantaven el seu nom, i vaig saber que no existiria cap sentit en aquesta vida que no fora viure amb ella, i ho vaig negar, i m’ho vaig negar perquè pensava que la meua fí era una altra, que era estar lluny d’ella, com si m’havera de poder oblidar per un instant de les pigues que cobrien ses galtes, em podria directament haver pegat un tret al cap o haver-me près una ampolla de Round-up Ultravax i haguera guanyat en temps i en diners i m’havera estalviat un fum de patiments però ha estat així i jo dic, gràcies mare! Val, ja sé que ella està casada, que té dos fills i que jo estic pirat, si açò fora cosa d’anar a sa casa i contar-li com de punyeterament estic fet pols i acampar-hi a la desesperada, davant de tot el poble i per a vergonya eterna de la meua família, pots tener clar que ho faria, però no és això, cal tenir paciència i recordar que en un altre somni vaig ser desterrat i despullat i llençat fora de la polis i que vaig escavar una cova per viure amb una imatge seua i que em tornava semblant a una bestiola del camp, amb quatre pàrracs, sense dents, fixa-t’hi, com ara, tancat a un forat, com ara, i tenint visions, així que he vist que la meua visió implicava reconèixer allò que havia perdut, allò que havia buscat per substituir la meua cobejada, amb una imatge, un apanyo de les altres dones visitades, l’analogia era massa evident, i em calia posar-me amb les dues mans a la feina, és hora de tornar a casa, a la pòlis, a la meua casa, el conjunt de tots els ciutadans i ciutadanes que conformen el meu entorn, i que eixe entorn és el meu entorn i em cal defensar-lo a ultrança perquè el meu neguit puga descansar, que em cal tornar a vestir les meues pròpies robes, per estranyes i diferents que li puguen semblar a ningú i estar realment convençut del que hi faig perquè només la dignitat i la coherència te guanya el reconeixement, És la meua hora, però l’hora de dir la veritat, de donar per acabat aquest ninot que s’ha fet passar per mi durant tant de temps, d’obrir les llums de ma casa, al raval del Pic i posar-me a netejar, d’obrir les finestres de bat a bat i de tornar a penjar la cortina a la porta. Ha arribat la meua hora d’agranar i passar un poalet d’aigua per no alçar massa pols i de pelar pallorfes a la cambra, i de jugar al rei roig, ara visc a la fi a ma casa. I supose que la teua pregunta serà i que hi faràs ara o què tinc a veure jo amb tot açò. Bona pregunta! No hi pense fer res, no puc canviar el passat, ni puc estar penedint-me sempre per allò o per açò, ja he fet la neteja, s’acabà. Ara només em cal saber mirar al meu voltant, les senyals hi estàn, les puc vore ara mateix, porten com reflectors que em van dient, per ací, borinot, per ací i cap allà vaig volant i em trobe els meus llibres que m’han estat esperant tant de temps, les meues càmeres de fotos i els meus atifells per anar a dibuixar, oohhh si està tot ple de coses! Els meus quaderns per aprendre caligrafia! Quin goig! Ja tinc feina, amb això i aprendre ioga, perquè ara sé amb certesa que en sóc, de iogui i que la meua passió per l’Ïndia i el Sudest Asiàtic en general venia per açò, per saber-me àgil, per saber-me fluïnt, per saber-me amb ganes d’aprendre coses, i bé, i tu, i què pense fer de tu, doncs no en pense fer-res, dir-te que com estic en aquesta fase tan egoïsta i naïf de la meua revetlació m’abelleix deixar-me de pantalles, d’ulls de Mordor o de telèfons mòbils, però que deixe oberta la comunicació amb tu, que em sent el pit obert i el cor ple d’amor, AMOR amb majúscules i que ara estic plorant d’alegria, i que el cante el Padhum Uhm amb sinceritat, sentint-me part de tot i de tots, ací, a la meua lloma, a la meua cova, amb la meua deesa, amb la meua estimada, d’on no em puc anar per por de perdre la seua olor, que és la que més estime del món, em quede ací per tenir cura d’ella, ara que em sé ferit per ella, estaré ací per quan ella em necessite, perquè sóc el seu sirvent i em sé mereixedor d’aquest privilegi. M’he cansat de bloquejar-me jo mateix, de fer-me perdre el temps, a mi i a d’altres, d’haver estat el causant de malifetes, d’haver-me arruïnat, de dependre d’altri, i tot per girar la vista i no voler mirar el que tenia davant, que no volia anar-me’n, que em sabia incapaç d’estimar una altra i que per molt que vulguera tancar els ulls, cada àtom de l’aire que respire em diu el seu veritable nom. Ara ho sé. Estic en pau amb mi mateix, he d’integrar-ho, he de pair-ho, és doloròs però necessari, i quan ho integre, si ho integre, hauré fet alguna cosa bona mentrimentre.