No quedeu sols, però. Encara tenim gent. Els valencians i els catalans. I els balears. Gent que surt al carrer i planta cara a la injustícia, a la prepotència i al devergonyiment de tants polítics i poders que voldrien anorrear-nos. Hem d´anar junts, valencians. La nostra cultura està prou amenaçada perquè haguem de recolzar-nos els uns en els altres. Ningú no sobra. L´acte de Castelló, a favor de la llengua, ho diu ben clar. Ausiàs March és nostre i Rodoreda és vostra. Si anem junts, no estarem sols.
Publicat el 17 de desembre de 2012
Alfaro: la llarga intempèrie dels valencians
Aquest matí he estat per tercera vegada al taller Alfaro. Les dues primeres vegades per una raó diferent, però igualment especial. Hui, en l’acompanyament final al qual ens havia convidat la família. Una cerimònia austera, segons que explicaven els fills, que és com l’Andreu havia demanat. El cant dels ocells, una veu d’òpera que era una ària d’una impressió extrema, la cançó de Raimon ‘Andreu, amic…’ i unes quantes paraules més, del crític, dels fills i de Raimon mateix.
En aquell pati del taller, entre les escultures de l’artista que havia sigut carnisser, el moment era corprenedor, sens dubte; aquell taller és com l’home, especial: l’art i els rudiments, les grues, les eines, totes les estances eren obertes, la subtilesa, la dimensió de les escultures, la no-trasccendència que desitjava l’Andreu, els seus amics, supose, i la família. N’hi havia una garbera de polítics, alguns del pp, que com calia ser políticament correctes, no els hem pegat als morros, però haguéssen merescut la burla a la qual ells ens aboquen fa molts anys, sobretot tanta violència premeditada contra la cultura, l’art i els artistes mateix: sí, la intempèrie de la qual parla Raimon és més llarga i més dura per culpa de la responsabilitat política d’aquest país, i en això, ni subtilesa ni austeritat: quan multaven Acció Cultural i prohibien TV3, multaven Andreu Alfaro i molts milers de valencians: però hui remenaven la cresta i el furó, dones i homes del pp, enmig de les escultures al cel i aquella música de Pau Casals. Els tres colps que he estat en aquell taller, tres vegades que la música clàssica omplia els volums de les sales taller, i sempre em deia: com collons pot triar-la tan ben triada, la música, aquest home!
Aquests miserables de la política fa anys que han provocat la invisibilitat d’una part important del país, dels seus homes, dels seues referents, de la millor intel·ligència. En canvi de subordinar-nos a l’estupidesa, a la superficialitat i al show decadent.
En aquell pati del taller, entre les escultures de l’artista que havia sigut carnisser, el moment era corprenedor, sens dubte; aquell taller és com l’home, especial: l’art i els rudiments, les grues, les eines, totes les estances eren obertes, la subtilesa, la dimensió de les escultures, la no-trasccendència que desitjava l’Andreu, els seus amics, supose, i la família. N’hi havia una garbera de polítics, alguns del pp, que com calia ser políticament correctes, no els hem pegat als morros, però haguéssen merescut la burla a la qual ells ens aboquen fa molts anys, sobretot tanta violència premeditada contra la cultura, l’art i els artistes mateix: sí, la intempèrie de la qual parla Raimon és més llarga i més dura per culpa de la responsabilitat política d’aquest país, i en això, ni subtilesa ni austeritat: quan multaven Acció Cultural i prohibien TV3, multaven Andreu Alfaro i molts milers de valencians: però hui remenaven la cresta i el furó, dones i homes del pp, enmig de les escultures al cel i aquella música de Pau Casals. Els tres colps que he estat en aquell taller, tres vegades que la música clàssica omplia els volums de les sales taller, i sempre em deia: com collons pot triar-la tan ben triada, la música, aquest home!
Aquests miserables de la política fa anys que han provocat la invisibilitat d’una part important del país, dels seus homes, dels seues referents, de la millor intel·ligència. En canvi de subordinar-nos a l’estupidesa, a la superficialitat i al show decadent.
Sense els referents d’aquella generació, i amb Alfaro gairebé que s’han acabat, els valencians patim la cruesa de la intempèrie més crua: Fuster, Guarner, Estellés, Ovidi, Ventura… Andreu Alfaro i el cel d’acer, i la pedra, com ell diu, que demanava tant d’esforç i un físic robust, fort, ple de coratge: «no sabeu com de difícil és treballar la pedra!».
Entre amics, amb Vicent Moreno, president d’escola valenciana, Anna, Emili, Agustí… ens demanàvem quants d’aquell estol de mudats sentien el país i l’educació d’aquell home, un gegantot que els valencians podem lluir i sentir ben orgullosos, malgrat l’amenaça constant dels pocavergonyes. Com si haguéssem de viure per sempre sense protecció, sense abric, contra els elements…
Raimon i Paco Muñoz bé que podrien explicar el compromís cultural d’aquells estornells. Tampoc no sé si la consellera d’educació ha vingut a saludar el president d’escola valenciana, o si ha vingut a demanar disculpes al Mascarell, per allò que uns quants valencians del seu partit fan contra la llengua… Tot això, ja m’ho perdonarà l’Alfaro, no tenia res a vore amb el protocol, les formes i aquella ària que m’hagués agradat tant de saber, qui la cantava. Però quan el cap ens bull, podem arribar a pensar maldestrament les barbarits impossibles i les possibles.
Abans d’anar-me’n, he fet algunes fotos i he saludat una de les nétes, que havia tingut d’alumna. Encara ara m’esborrona el moment, la música, l’home, aquella entrevista amb l’Espinàs…
Les escultures són majorment a la intempèrie, quin remei els artites, però cada colp que hi passaré a prop, a partir d’ara explicaré com abriguen als valencians, fins i tot als valencians estornells.
«Los qui amau, preneu aquesta cendra.» Roís de Corella
DCVB diccionari català-valencià-balear
intempèrie: inclemència o destemprança de les condicions atmosfèriques; cast. intemperie. Avesats a sofrir les intempèries del temps, Penya Mos. iii, 197. A la intempèrie: a l’aire lliure, sense abric ni protecció contra els elements. Dormint a la intempèrie, mal abrigat, Vayreda Puny. 207.
Comparteix això:
Aquesta entrada s'ha publicat dins de regals per adasi | Deixa un comentari. Afegeix a les adreces d'interès l'enllaç permanent