Passions nobles pel país i per la lectura

Aprofite que baixe a València amb metro per començar un llibre que tenia pendent, des que vaig llegir la recomanació que en feia Jordi Badia: L’única passió noble, de Joan Garí. El llibre ha provocat que la distància, el temps d’anada i tornada a la ciutat des de Bétera, fos curt, massa curt fins i tot. Joan Garí aprofita una estada al Perigord per visitar la casa-torre de Montaigne i escriure un assaig bell sobre Fuster, el país, la llengua, i la noblesa d’escriure. Capítols breus, de gairebé dues pàgines que s’empassen amb tanta facilitat com el goig que provoquen, i a cada racó ja trobareu una petita reflexió per obrir més gana i un gran deler: els valencians, el gran mestre Joan Fuster, la desesperança de saber què podíem arribar a ser, o ser només, si els valencians mateix no haguéssem sigut castigats tan severament, de vegades pels mateixos valencians. Però sobretot pels espanyols, ben calculadament i premeditada. Un exemple, la TV3 encara és una quimera del 155 espanyol contra Nosaltres, els valencians. Tornaré a descriure i escriure sobre aquesta lectura en més ocasions, però us deixe aquesta màxima del pròleg:

«Lectors, feu de la vostra desesperança una pàtria. Molts valencians ja han pegat el primer pas»

L’única passió noble, converses amb madame Mähler-Besse sobre els valencians i el seu país. Joan Garí, ONADA, 2016