Xafarranxo anti!

Espanya es mor. Alena amb dificultat, com si visqués voluntàriament els últims dies de democràcia. Només el 10% sembla que la fa respirar allò que volia esser, però l’altre 90%, d’ànima feixista, l’ha guanyada al KO: tothom allà s’ha llançat a matar la democràcia: el pp, la hisenda Montoro, cospedal, m.Rajoy, els mitjans capitanejats per la SER i el País, les televisions espanoles sense excepció, el pnb, la caverna de sempre, els expresidents, els bancs, les grans empreses que llepen del pessebre, el psoe i, no ho oblidem, una part important de la ciutadania…, és com si, de colp, tothom allà a espanya fos d’extrema dreta. Almenys la part visible que navega damunt tanta merda. Un exemple:

“una professora universitària de Girona aplega a l’estació de l’AVE a madrit i agafa un taxi per anar a l’hotel. El taxista li demana si ha arribat amb l’AVE que venia de Catalunya —l’accent català, ai—, sí?, i la fa baixar del taxi.”

Alguns dels focus més bel·ligerants ja els esperàvem. Però d’altres, que en principi semblaven una altra cosa, s’hi han destapat, s’han aferrat a models d’agressió ensenyats pel feixisme. Això és allò visible, sabeu?, perquè de les clavegueres, dels diners que flueixen en pagar tanta festa feixista, dels poders reals a espanya, dels desequilibris de pressupost a defensa en canvi d’educació, de pressupots a policia i repressió en canvi d’atenció social, no en parlem, són els tapats, els ricots, els intocables, no els controlarem mai, aitals recursos destinats a un model de societat en canvi del mutisme general.

També Europa va muda, calla, com una mala peça. Europa calla davant aquesta tragèdia. Què poc que dura la felicitat a cal pobre, xa, què poca cultura democràtica, n’hi ha hagut mai a espanya. Com de fàcil ho ha tingut sempre la dreta quan s’ha vist en el dubte de decidir: perdre els privilegis davant la democràcia? Mai. Abans la dictadura.

Sense excepció, a espanya sembla que se sentien molt incòmodes de tanta democràcia i en uns mesos han fet un colp de timó, al teatret de la transició i la cerimònia: se’ls ha girat la mirada, el vent, no sabem com de ràpidament s’ha perdut l’esperit de llibertat, i nyas, ja som ací camí del franquisme viu i més enfortit que no pensàvem. Els carrers s’omplen de falangistes, de franquistes, de cants i misses en favor del dictador, carrers i plaques amb noms que es desempolseguen, jutges i jutges i jutges de qualsevol dels tribunals, policies, tot va en aquella direcció de tornar al 1939. Tota pedra els fa paret contra catalunya, que és, malgrat que no ho vulguen, l’esperit més lliure i reivindicatiu a Europa ara mateix. Però l’han vist de tan aprop, la tenen tant a tocar, aqueixa paret mitgera, que la llibertat els ha fet por, els ha provocat un pànic que se’ls ha ficat al cos, a les venes, i els ha fet traure aquella visceralitat: rancor, enveja, violència, agressió, mentida, acusació, tot els és poc per prendre mal contra els catalans.

Encara faltaven alguns suports de mitja galta: ximo puig, oltra, els en comú, els podem de valència… Tot aquests també malparlen de la república catalana, en canvi de les engrunes, de les molles, de no rebre directament l’escarni. Pobres i sense ànima, xa.

I enmig d’aquest retorn al túnel del temps, la parcialitat de sentències i acusacions contra els uns, i la impunitat més descarada contra els de sempre. Sort que ara els mitjans no són cecs, i les xarxes deixen rastre. La història posarà cadascú a lloc. Si és camí del segle XXI, renaixerem vius i estalvis, camí d’una llibertat digníssima. Si deixem que se’ns apoderen, anirem a l’infern del 1940, arruïnats de per vida.

Sort que som optimistes, xa!

 

 

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *