Ulisses20

Una lliçó a Europa. Ahir n’érem més de cinquanta mil a Brussel·les. El clam a Europa per la llibertat de Catalunya fa molta impressió. També perquè es defensa la democràcia, encara com si no hi tinguérem dret. Aquest és un clam que Espanya ha prohibit de difondre, que pretén d’amagar a la gent i als mitjans, fins i tot adoctrinant els periodistes perquè diguen allò que dicta el pp, el psoe o ciutadans, tres partits contra la llibertat i contra la democràcia.

El goig d’aquest viatge de milers d’entusiastes, espanya el voldria minimitzar, perquè destapa la manca de llibertats mínimes a l’Estat més corrupte d’Europa, més ruïnós, més podrit. En canvi, la festa catalana a Brussel·les té un esperit que encomana, que fa créixer l’ànim, que apropa la utopia de la llibertat dels pobles, de tots els pobles, fins i tot el francès, l’alemany o l’espanyol. La lluita de la República catalana és la lluita d’Europa, una lliçó nova per la llibertat, la solidaritat i la justícia. Ves si allò que clamaven ahir els esforçats viatgers del país era gros.

Els catalans fan escola, en el sentit més ample, fan història i obrin via a altres pobles. És difícil fugit dels tòpics, de l’excés d’adjectivació, de no caure en la complaença, però n’hi ha una part del govern a l’exili, amb el seu president, i una part del govern a la presó. Poca broma. Així que tampoc no volem ser excessivament sobris. Ho deien dinant avui a Bruixes (ja farem la crònica), que som pacients, tranquils i cívics, però fins i tot els millors pobles, i els seus mestres, n’hi ha un moment que han de traure la mala llet, perquè sense unilateralitat (com diu la gent de la CUP), la República no creixerà. Ara per ara, no ens en cal, de mala llet, per demostrar al món de quina cosa som capaços.

Ahir vam viure un moment únic a Brussel·les, camí de la llibertat. Cada colp som més aprop. Perquè si encara no és completa, és perquè les raons contra nostre són de repressió, de violència i de males arts. En condicions d’igualtat i de justícia, Catalunya ja seria lliure. Amb el suport a la repressió d’aquesta Europa del segle XXI, espanya tenalla molts dels principis universals de la carta de les Nacions Unides, amb el consentiment d’una Europa envellida, rònega, econòmica. Els discursos d’ahir no tenien res de sobrer. N’hi havia de valents, però n’hi havia de denúncia a la complicitat europea contra la llibertat. I ho vam aguantar tot, amb fred i pluja. I neu si calia.

Però jo us volia parlar de l’home més esperat, ahir, a Brussel·les. L’home més aclamat, agafat de les filles, de la dona, dels amics, us volia parlar de l’emoció que ell va mostrar en arribar al parc, quan es va trobar la primera gernació que ens vam acostar a rebre’l com mereixia: “President!”, President! President! Les galtes, la mirada, les mans, eren d’agraïment, de voler abraçar-nos —aquell home s’havia emocionat de valent, com nosaltres— va haver d’amollar les mans de les filles i començar a saludar, aquell gest que regraciava el suport de tants milers que havíem vingut a acompanyar-lo. No estan sols, que no ho estan, però ells són a l’exili, i nosaltres tornarem a casa, i aquell gest de coratge, de força, de confiança, pagava tants quilòmetres i ens aplegava més el somni: “un poble no ho serà, si no té somnis compartits”, diu Guillem d’Efak. El clam a Brussel·les és a mig món democràtic (espanya no hi compta ací), i potser aquesta llibertat plena, solidària, compromesa, fa molta por. La llibertat fa por, xiquets!

En favor de la llibertat dels presoners polítics, de Puigdemont president, de la República, de la democràcia, de la llibertat, eren molt sentits, i escoltats. I el cant dels segadors amb un cor de cinquanta mil ànimes et prenia el cor!

Vivim uns moments èpics, i prompte o tard la realitat atraparà els somnis per convertir-los en històries de debò. A Brussel·les, malgrat tot, vivim tot això com a possible, en un país democràtic, Bèlgica, que ens ha acollit durant uns dies. Viatjar ajuda a entendre com de bé es viu en democràcia. Ves els anys que hem perdut, i quanta misèria hem patit.

I encara somriem. I feina per envant. N’hi ha TVs belgues que parlaven de més de setanta mil; com no havien vist mai. I somriem! Com Europa no ha vist mai.