jrenyer | Cròniques d’una ocupació | diumenge, 29 de juny de 2014 | 22:00h
Tot els indicis fan preveure que el 9-N no hi haurà ni consulta, ni declaració unilateral d’independència: el conflicte polític que contraposa els defensors de l’ordre estatal espanyol i els partidaris de la causa independentista no es resoldrà enguany. El president Mas probablement farà el gest de convocar la consulta però el govern espanyol ja ha dit que no la permetrà i el govern català ja fa temps que va renunciar a declarar la independència des del Parlament (DUI).
El bloc parlamentari favorable al “dret de decidir” no té un Pla B alternatiu, preparat i consensuat. Potser hi haurà noves eleccions autonòmiques, dites plebiscitàries, i una recomposició de la correlació de forces polítiques amb nous actors, majoritàriament favorables a una hipotètica independència, però sense capacitat ni estratègia per fer-la efectiva a curt termini.
Remembrant la coalició conservadora que a les eleccions generals del febrer del 1936 va adoptar el nom de Front Català d’Ordre, hores d’ara es va configurant un espai polític compartit entre l’espanyolisme sucursalista de PP i Ciudadanos, les restes del PSC(PSC-PSOE) i els desertors de CIU (Guardans, i els que vindran) contraris a la transició nacional que encapçala -prou dignament fins ara- Artur Mas.
En el terreny cívic aqueix front ja és una realitat mitjançant la plataforma Societat Civil Catalana, beneïda abans d’ahir pel molt honorable espanyolista -i nefast president– José Montilla, però electoralment encara està pendent d’articular-se, potser esperant que Duran Lleida dongui el pas d’incorporar-s’hi. En tot cas, el factor deteminant que podria cohesionar aqueix bloc reaccionari(en el sentit que no són capaços de generar cap proposta argumentada sinó únicament de blasmar la independència) seria una oferta des del poder estatal, denominada “tercera via”. Però el marge de “generositat” d’aqueix oferiment unionista és ben escàs atès que la dominació política i l’espoli econòmic que l’ordre estatal imposa al poble català -de tots els Països Catalans- ésestructural i un estat fallit, com és actualment l’espanyol, no s’ho pot permetre.
Tot fa preveure que a partir del 9-N Catalunya entrarà en una fase d’inestabilitat política i degradació de la convivència social sense que ni el front català d’ordre pugui esdevenir hegemònic ni la majoria cívica favorable a la independència trobi el desllorigador polític que la faci possible. En això, sí que José Montilla l’ha encertada quan fa unes setmanes va dir que Catalunya no era prou forta per independitzar-se. Va oblidar afegir que ell feia tot el possible per tal que no ho arribés a ser mai.
Per aconseguir la independència la primer condició és la voluntat d’assolir-la i això passa perquè els partits que diuen assumir aqueixa responsabilitat basteixin una estratègia orientada prioritàriament a aqueix objectiu. I això no es dóna hores d’ara. Per una banda, ERC, ICV i els dissidents del PSC estan treballant en una aliança electoral progressista en vistes a unes eleccions autonòmiques i municipals (o estatals) imminents. El nucli de la seva aliança és un hipotètic model de societat progressista (desconegut hores d’ara a Europa), condicionat per la pressió ideològica que exerceix l’anticapitalisme anacional (Podemos, CUP, Guanyem Barcelona, Procés Constituent) pel qual la independència no és un objectiu en si mateix sinó una fase intermitja en la destrucció del capitalisme (per dir-ho en paraules d’Arcadi Oliveras).
Per altra banda, aqueixa devaluació de l’objectiu independentista en nom de la causa progressista, de retruc, alimenta el discurs de Duran Lleida i els demès interessats a restablir l’inoperant eix esquerra/dreta enlloc de l’España/Catalunya, fent creure que l’Estat català no representarà els sectors democràtics aliens al progressisme dominant.
L’absència d’un patriotisme republicà compartit per tot l’espectre ideològic democràtic: des del liberalisme, el socialcristianisme, el socialisme humanista i el republicanisme autòcton, que fonamenti el model d’estat i de societat a construir i tingui la força de convicció per sostenir el conflicte amb l’ordre estatal i alhora la cohesió social interna és allò que falta per poder ésser un poble independent. L’estratègia per bastir un front patriòtic ha estat bandejada al si de l’independentisme (al 1986 amb l’escissió del MDT i ara amb SI). ERC i la CUP, mai han acceptat un plantejament d’aqueix tipus: l’aliança progressista o la unitat popular són les seves prioritats.
El patriotisme republicà transversal que l’any 1931 compartien UDC, ERC, Estat Català, USC i el Bloc Obrer i Camperol (i bon part de l’afiliació sindical llibertària) i que va fer possible el 14 d’abril i la victòria massiva del Sí al referèndum de l’Estatut de l’agost del 1932 (el punt àlgid de cohesió social i nacional), ni s’entrelluca hores d’ara, dissortadament.
Jaume Renyer
Estic totalment d’acord amb l’anàlisi. I voldria fer-hi un afegitó. Si finalment passat el 9-N s’enceta una previsible fase d’inestabilitat i degradació de la convivència, la represió, coacció i espoli a tota la nació Catalana serà esfreïdora. Resumint: o guanyem o reculem.