Literatura catalana moderna - Illes

Eivissa, Formentera, el poemari Rituals i la lluita antifranquista (i II)

 
Miquel López Crespí

Potser és la valentia de Joan Cerdà, aquesta voluntat seva d’agafar el toro per les banyes, d’apostar decididament per l’esquerra, pel nacionalisme progressista, per un tipus de periodisme modern el que ha consolidat l’èxit editorial
En l’article anterior parlàvem de la importància del llibre de Joan Cerdà i Rosa Rodríguez La repressió franquista del moviment hippy a Formentera (1968-1970) ja que sovint els historiadros oficials obliden (no sé si intencionadament o simplement per ignorància) aspectes que, essent essencials, consideren “marginals”. Pens que les conclusions d’aquesta investigació, tot i estar centrada en un breu període de temps, obligaran a refer algunes opinions damunt la història recent. L’estudi s’ha fet a partir, fonamentalment, de la documentació, fins ara inèdita, que es troba a l’Arxiu del Regne de Mallorca i que posa de manifest la important operació repressiva que l’aparell franquista protagonitzà a Formentera contra el moviment hippi, un dels fenòmens més interessants de la segona meitat del segle XX.
L’escriptor i periodista Joan Cerdà és autor igualment, entre molts d’altres estudis, de Una incursió a l’Església eivissenca dels anys 30: el cas de Bernat des Convent, la seva esposa Rita i na Riteta (ambdós publicats a “Res Publica Edicions” d’Eivissa) m’ha engrescat també per escriure algunes articles per a l’excellent revista que dirigeix des d’Eivissa i que ha estat la sorpresa cultural d’aquests darrers temps a les Illes. L’experiment era complicat. Mantenir una publicació en català a la nostra terra! Miracle total i absolut! Si exceptuam alguna revista institucional, la publicació L’Estel, la revista de l’OCB El Mirall, LLuc o la ja ben consolidada El Temps, poques són les aventures periodístiques en català que superen el número 20. I, vet aquí el miracle, Quatre Illes ja ha arribat al número 24 (edició de 11/25 de gener de 2001).
Potser és la valentia de Joan Cerdà, aquesta voluntat seva d’agafar el brau per les banyes, apostar decididament per l’esquerra, pel nacionalisme progressista, per un tipus de periodisme modern, el que ha consolidat l’èxit editorial i de públic que molta gent veia problemàtic a conseqüència del predomini absolut de la premsa escrita en espanyol, alemany, anglès… o fins i tot rus! dins de la nostra comunitat.
L’experiment dirigit per l’amic Joan Cerdà sura i tira endavant amb un equip eficient i dinàmic equip en el que hi podem trobar excellents periodistes i escriptors, com el mateix Joan Cerdà i les imprescindible Clàudia Roig com a cap de redacció i Neus Ferrer): Joan Cabot, Cati Cladera (fotografia), Bernat Joan, Andoni Sarriegui i Txema Sarriegui, etc.

La trucada de Fanny Tur em feia venir al cap tot aquest caramull de records
És evident que, aquests darrers temps, la presènci d’Eivissa i Formentera en la meva vida es va ampliant dia a dia. La qual cosa, com podeu imaginar, és una de les alegries mes grans que tenc, ja que tot el que fa referència a aquestes terres germanes només em porta satisfaccions. Un tresor durador el coneixement de nous amics i amigues. En un temps plens d’enveges i mortal autoodi, de misèries en el món dels escriptors (i en els altres mons professionals), és fantàstic estar en comunicació amb els intellectuals d’Eivissa i de Formentera, tot aquest invencible exèrcit que mai no es desanima de portar endavant la flama de la nostra llengua i de la nostra cultura.
La trucada de Fanny Tur em feia venir al cap tot aquest caramull de records. La primera passejada per les murades de Dalt Vila, les cases i palaus dels segles XV al XVII, les murades renaixentistes aixecades damunt les restes de les runes romanes i àrabs… El museu arqueològic a la plaça del Castell ens feia recordar l’anècdota (verídica) de quan Rafel Alberti i María Teresa León, just alliberada l’illa de mans feixistes, impedien la cremada de sants i ornaments religiosos. Un grup exaltat de milicians anarquistes, d’aquells que havien arribat a Eivissa amb les columnes confederals del capità Bayo i també d’Ulibarri (que venia de València) volia acabar “amb el passat d’oprobi que el proletariat havia patit a causa de l’opressió de la burgesia”. Evidentment, la manera més senzilla que trobaren aquells proletaris era… cremar algunes obres d’art (o sentimentals). María Teresa León, amb el fusell que havia passejat per Vara del Rey, pels carrers del port, els parlà del treball dels artesans, del significat en treball, en esforç, en imaginació, de tot aquell munt de figures que els cenetistes volien dur al foc.
Encara no se sap molt bé com s’obrà el miracle. Però els testimonis presencials asseguren que no es va tocar res del museu arqueològic.
El llibre més interessant -i que aporta més informació- que s’ha publicat recentment damunt l’estada de Rafael Alberti i María Teresa León a Eivissa l’any 1936 és, sense cap mena de dubte Rafael Alberti en Ibiza: seis semanas del verano de 1936 d’Antonio Colinas (Tusquets Ediciones).
Per a trobar informació fidedigna dels fets que s’esdevingueren a Eivissa i Formentera ens temps de la guerra cal consultar la ingent obra de Josep Massot i Muntaner editada per les Publicacions de l’Abadia de Montserrat. Publicacions ben curioses són igualment el llibre La Columna de Bayo de José Luis Gordillo Courcières publicat per Edicions Dyrsa l’any 1987. Hi ha també el “clàssic” de Manuel Cruells titulat L’expedició a Mallorca: any 1936 editat per “Editorial Juventud” l’any 1971. Tampoc cal oblidar, entre les curiositat històriques, la interpretació oficial franquista d’aquells esdeveniments que dóna el “Servicio Histórico Militar” que, en la seva collecció “Monografías de la guerra de España”, publicà l’any 1970 La invasión de Aragón y el desembarco en Mallorca.

Vist amb la perspectiva històrica que donen els anys ara veig que la base de molts dels capítols de les meves novelles que comentam (Estiu de foc i Núria i la glòria dels vençuts) la trobam en aquells viatges ocasionals de finals dels seixanta i començaments dels setanta
De tot això, dels fets de l’any 1936 a Eivissa i Formentera, n’he parlat -novellant la història- en els meus llibres Estiu de foc (Columna Edicions) i en Núria i la glòria dels vençuts (Pagès Editors). Ambdues novelles tracten precisament la història d’unes milicianes (posteriorment violades i afusellades per la reacció, a Mallorca) que participen amb l’expedició del capità Bayo per alliberar les Illes del feixisme. I, per tant, com és bo d’imaginar, en els diferents capítols hi surten nombroses referències a l’alliberament d’Eivissa i Formentera per part de les tropes republicanes. També hi són ben presents totes les anècdotes que sé de l’estada de Rafael Alberti i María Teresa León. Vaja quin estiu, els dos grans escriptors antifeixistes! Vénen a Eivissa fugint dels rumors de cop d’Estat que hi havia per Madrid i ensopeguen amb la guerra de viu en viu! Per poc no ho conten!
No els mataren els falangistes per un pèl! Ara bé, el miracle més gros va ser, quan ja eren a punt de ser trobats pels feixistes, veure arribar un estol de vaixells de guerra republicans ocupant tot l’horitzó eivissenc! Això sí que era inesperat i mal de creure! Una esquadra sencera amb la bandera de la República! Ni en somnis hom pot imaginar cosa semblant! Però el miracle es va fer realitat i les tropes antifeixistes alliberaven Eivissa i Formentera tot preparant, des d’aquí mateix i, sobretot, des de Menorca, la batalla final per salvar Mallorca de les urpes criminals del feixisme. Però en aquest darrer apartat ja no hi hagué tanta sort. Els republicans, els esquerrans mallorquins, no foren tan sortats com aquests dos escriptors progressistes espanyols.
Vist amb la perspectiva històrica que donen els anys ara veig que la base de molts dels capítols de les meves novelles que comentam (Estiu de foc i Núria i la glòria dels vençuts) la trobam en aquells viatges ocasionals de finals dels seixanta i començaments dels setanta. La catedral de Santa Maria (en aquells temps encara hi havia la làpida de marbre que recordava els homes i dones morts en els darrers dies de l’estada dels republicans a Eivissa); les visites al palau del Bisbe… Però el que record amb més melangia són aquelles passejades per les murades de Dalt Vila (el monument a Guillem de Montgrí, Formentera en la distància…). Em ve a la memòria un hivern molt especial de començaments dels setanta -en serv un rodet de velles fotogràfies en el meu arxiu- llegint Kafavis i Marià Villangómez, amb una companya, entre els moixos que ens envoltaven a la recerca d’una mica de pa, un poc de pernil i quatre infants que jugaven a la pilota al costat…
En aquella època (parlam de finals dels seixanta), ja havia començat amb prou força el turisme (un turisme que no havia assolit les dimensions d’invasió i colonització total i absoluta del present), però tot encara mantenia cert aire del passat. En la vida quotidiana de la pagesia, dels artesans, en els mercats i botigues, en les festes populars, en els cafès del port (a la porta les bicicletes, encara no hi havia els cotxes del present) hi romania la presència d’una Eivissa pagesa que no trigaria gaire a rebre els embats ferestos de la “modernitat”. En el port, quan amb dificultat aconseguia atracar -després de mil maniobres- el “Ciutat de Mallorca”, encara hi podien veure cotxes dels anys trenta -segurament incautats en temps de la guerra civil- al costat dels més “moderns” que eren, sens subte, el “Seat 600”, el “Dauphine” i els famosos “Renault 4” que, a finals dels cinquanta, només aconseguien quatre endollats del règim o gent amb moltes possibilitats econòmiques.

Jo em quedava enbadalit veient aquelles dones filant amb el cotó o el cànem i sovint petàvem la conversa
A la Marina, la part baixa de la Vila d’Eivissa, moltes bicicletes, carros, munió de pageses amb el vestit tradicional i, a les esparteries, al costat de les senalles, munts de corda, paners i catifes d’espart, els primers productes de plàstic per al turisme: ànecs per als infants i pilotes de goma. Al portal de moltes de cases les velles que havien vist passar les milícies confederals en temps de la guerra i després, el vencedors, l’expedició del “comte” Rossi, encara filaven talment com es devia fer segles enrere. Jo em quedava enbadalit veient aquelles dones filant amb el cotó o el cànem i sovint petàvem la conversa. Record que el turisme no era gens mal vist (encara no s’havien esdevingut molts dels desastres urbanístics d’anys posteriors) i el que volia la gent era augmentar una mica el seu migrat nivell d’ingressos. Hi havia també les primeres postals en colors que anglesos, francesos i alemanys enviaven a casa seva (en aquells hiverns solitaris d’estrangers hi veis alguna parella d’edat que premia cafè amb llet i escrivia postals en un baret que hi havia just en la cantonada on comença la costa que porta a Dalt Vila).
Aleshores si, des del mercat, pujaves a poc a poc per fer un tomb per les murades o veure els casalots antics de prop de l’Almudaina, et creuaves amb algun sacerdot que semblava no havia sentit res del Vaticà II (sotana, capa, ample capell negre com si estéssim en plena postguerra… o no estàvem en plena postguerra?) i amb carros dels antics, amb les rodes amb llauna de ferro i pagesos fumant amb pipes de fang.
Dalt Vila, al costat de la Catedral, els carrers estrets i costeruts bastits damunt runes púniques, romanes i àrabs, servaven cert aire de l’edat mitjana. Els carrers eren empedrats en no se sap quina era geològica. Era el camí per anar a fer una ullada al Museu d’Eivissa, fundat el 1903 per la “Sociedad Arqueológica Ebusitana”.
Record la primera impressió que en causà una plaça de Dalt Vila: el color blanc intens de les cases, la roba de coloraines penjada dels balcons, les pedres dels carrers sense asfaltar, els allots riallers jugant com a tots els indrets del món, les pageses d’acurades trenes i falda llarga portant olorosos queviures dins de les senalles de cànem, els càntirs plens d’aigua fresca agafada de la font de la mateixa plaça… Massa postal per a turistes? No ho sé. Mallorca, a finals dels seixanta, ja portava en el front, indeleble, la marca de l’esclavatge, de la colonització produïda per les multinacionals del turisme. Una incipient classe burgesa, enriquida amb la guerra civil, amb la fam del poble, amb el contraban, començava a vendre terra i ànima al capitalisme mundials… a Eivissa el procés només s’insinuava, a Formentera encara no havia arribat. Per això l’impacte, el cop, l’enyorança envers una Mallorca -nosaltres també l’hem coneguda igual que Eivissa en els anys cinquanta- d’abans de totes els desastres.
Podia ser ben bé que molts dels poemes de Rituals, el llibre guardonat amb el premi en homenatge a Marià Villangómez, sorgissin, com aquells capítols de les novelles que comentaven abans, en aquells horabaixes d’una Eivissa pretèrita, només servada, com el més apreciat tresor, en els replecs més íntims de la meva memòria.
Record ara mateix el poema que obri el llibre i que diu:
Amb galop de tempesta
tornaven encaradissos pensaments
no me’ n sabia avenir
m’ultrapassà la claretat ocapa
de la derrota
ara calia escriure com un bisturi
obrin ferides per a extirpar el mal
pel plaer de veure com palpita la carn viva
aquesta nua veritat illuminada pels llamps.
Supós que un dia hauré d’analitzar a fons, cercant les arrels, la influència de la poesia de Marià Villangómez en algun dels meus poemaris (i concretament en aquest que ara ens ocupa, Rituals, publicat amb suport del Consell Insular d’Eivissa i Formenetera per “Res Publica Edicions”).
Joan Fuster, en el capítol “Notícia de les Illes, del País Valencià i del Rosselló” (Literatura Catalana Contemporània, pàgs. 254-260) deia, en parlar de la superació de l'”Escola Mallorquina” (tot situant el paper bàsic de Rosselló-Pòrcel en aquesta línia) que malgrat que de principi “els versos de Dolç i de Villangómez, en contrast amb els de Rosselló, semblaven assegurar la continuïtat de l”Escola’…” el cert és que, continua Joan Fuster: “L’evolució es precipita en uns anys, i canvia completament la fesomia del grup insular. Es pot observar en el procés seguit per l’obra de Miquel Dolç i per la de Marià Villangómez… els tres primers volums publicats per Marià Villangómez -Terra i somni (1948), Elegies i paisatges (1949), Els dies (1950)- continuen la línia tradicional de les Illes. Després, amb Els béns incorparticles (1954), i els llibres que el seguiren, Ceguesa de l’estel (1956), Sonets de Balançat (1956), La miranda (1958), El cop a la terra (1958), Declarat amb el vent (1963) etc., la seva poesia experimenta, també, una poderosa creixença interior i absorbeix estímuls intellectuals i ètics més profunds que els que eren habituals en l”Escola'”.

Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!