Gàlim

En part amb la idea de superar la clausura excessiva -voluntària, però excessiva- d’aquests dies, he decidit que hui el vici cafeïnic seria d’aventura. Res perillós: només exploratiu i per eixir un poc a veure com va la Vall el primer dia de l’any.

De matí he anat a parar a un bar cantoner, un dels poquets que he trobat obert a Ontinyent i al qual no hi havia anat mai. Vist des de fora presentava un aspecte deixat que, en entrar a dins, es confirmava sense arribar a ser alarmant. La barra llarga tenia un nombre de parroquians suficient per a deixar un únic espai on m’he col·locat, al costat d’una dona que desentonava entre la clientela i a qui he pensat de preguntar-li com li havia anat la festa de Cap d’Any. La vestimenta que duia, de pells imitadores, i les ulleres de sol de pel·lícula dels 60, feien pensar que potser encara estava pensant de tornar a casa. També es de veres que la cara la mantenia fresca, sense senyals d’abusos nocturns que afecten fetge i altres vísceres.

Darrere del calaix ha amanegut un xinés simpàticament atrafegat, idiomàticament escàs. Després de dir-li dues voltes que volia un tallat he hagut d’assenyalar el que acabava de posar-li a la meua veïna: m’ha paregut sentir que ell n’ha dit ‘cokao’. Més o menys. Després he endevinat que m’ha preguntat si volia la llet molt calenta i sucre, més que res per la gesticulació i el sobret que m’ha ensenyat. Això sí, el producte final estava bo.

De vesprada la cosa ha estat molt diferent. A Albaida, el local net i polit, conegut ja per mi de refiló, m’ha sorprés de manera positiva, encara que el fet que m’haja causat sorpresa no és un bon indicador. Vull dir que he demanat un café i me l’han posat. El que m’ha sorprés gratament, i això vol dir que ja és massa habitual que no passe, és que no haja fet la pregunta dolorosa: A soles?

Això m’ha fet recordar un dia que un xicot de la piscina on jo anava em va preguntar si el batidor que s’havia trobat era meu. -El peine, va dir tot seguit. Es pensava que no l’havia entés, però la meua cara de sorpresa era perquè ja no sentia a ningú usar el nom de tota la vida. Ens estem castellanitzant tan ràpidament que ja quasi sobta més sentir parlar bé -ni que siga mínimament- que oir desficacis.